Un altre món tecnològic és possible?
El 1985, la biòloga i filòsofa Donna Haraway va escriure el Manifest cyborg, un article feminista de caràcter marxista que intenta trobar una direcció política per a l’ésser híbrid en què s’està convertint l’animal humà. El Manifest parla de les fronteres difuses entre humà, animal i màquina, entre gèneres, entre realitat i ficció. Segons Haraway, l’esclat tecnològic obre tot un món de possibilitats per deixar enrere relats enquistats. Com Haraway, crec que els grans problemes a què ens enfrontem a conseqüència de la revolució tecnològica no tenen a veure pròpiament amb la tecnologia, sinó amb el context en què s’està desenvolupant. El que fa vertigen de l’àmbit tecnològic és que reprodueix de manera encara més accentuada una estructura social basada en la desigualtat, i que el futur l’imaginen, bàsicament, homes amb comportaments megalòmans, messiànics i –per què no dir-ho– sovint també infantils.
D’una banda, hi ha un marc ideològic que determina com i cap a quines direccions avança la tecnologia: el capitalisme neoliberal. De l’altra, hi ha aquesta manca de representativitat de la diversitat social en el reduït nombre de persones que decideix on es destinen els recursos i on es posa l’èmfasi en la innovació tecnològica. Si la ràtio de treballadores en el sector tecnològic oscil·la entre el 20% i el 30%, a Catalunya la bretxa de gènere en aquest sector és encara una mica més ampla. En el grau d’enginyeria informàtica de la UPC, els matriculats el curs 2021-22 eren 227 dones i 1.586 homes. I encara una altra dada sobre les minories a l’univers tecnològic: des que el departament d’enginyeria informàtica de Stanford (el més proper a Silicon Valley) va ser fundat, només s’hi han doctorat dues persones negres. Tenint en compte que gran part del nostre futur es defineix des del territori digital, aquestes dades són molt preocupants.
Una altra tendència clara del sistema és que, a causa dels despropòsits que provoca la regulació insuficient en l’esfera tecnològica, força investigadores estan fundant empreses vinculades, sobretot, al sector ètic. Tot i que la seva tasca és vital, que es dediquin a contrarestar els mals que provoquen els que tenen una ambició i una pressa desmesurades per desenvolupar els seus projectes fa que no disposin de prou temps per innovar. Una dada positiva a Catalunya és que els nous graus de la UPC en IA i en ciència i enginyeria de dades tenen més d’un 40% de matriculades. Segons Josefina Antonijuan, vicerectora de responsabilitat social i igualtat de la UPC, “una promoció dels estudis adreçada a explicar l’aplicació dels graus a l’àmbit social o mediambiental ajuda a trencar la bretxa de gènere”.
En un article de l’any passat, “Territori digital verge”, ja debatia aquesta polarització d’actituds en el sector tecnològic. També hi deia que Silicon Valley esperava the next big thing, que ja semblava que no havia de ser el metavers. Doncs bé, ja tenim el nou gran què aquí. Si fa uns quants anys Yann LeCun –un dels “Godfathers of IA”– es queixava que no li acceptaven els articles sobre deep learning, ara sembla que tot giri entorn del paradigma de l’aprenentatge profund –una forma d’aprenentatge de la IA que imita el funcionament neuronal del cervell humà–. El ChatGPT és, ara mateix, la punta de l’iceberg visible d’aquest next big thing i s’ha posat a l’abast de tothom abans de tenir apamats molts riscos. La gran aposta de Silicon Valley és aconseguir crear una intel·ligència artificial generalitzada, malgrat que tot sembli indicar que potser no és la decisió més sàvia. Un article acadèmic d’aquest desembre, signat per investigadors d’Oxford, Berkeley i OpenAI, conclou que la IAG podria prendre el control del món de manera irreversible. El mateix Elon Musk, que és potser l’exemple més paradigmàtic del neoliberalisme que defuig la regulació, ha declarat més d’un cop que la IA li fa por (“it scares the hell out of me”) i que s’hauria de regular. Aquesta setmana, Ted Lieu parla en termes molt similars en un assaig obert al New York Times: “I’m a congressman who codes. AI freaks me out”. Per il·lustrar la situació en què ens trobem, l’article comença amb un paràgraf impecable escrit per ChatGPT.
Què ha passat entre aquell Manifest cyborg de Haraway i el complicadíssim moment en què es troba la quarta revolució industrial? ¿És possible, encara, un altre món tecnològic? Sí, però depèn de tots nosaltres. En part, i mal que ens pesi, depèn de les nostres decisions del dia a dia, de si volem concedir més temps i poder a projectes –a ciberoligarques– que fan funambulisme entre la utopia i la distopia. I en un sentit polític col·lectiu, és indispensable que exercim pressió per canviar l’actual tipus de model econòmic i social per un de més just i amb més capacitat reguladora.
