El món que ve

En començar un nou any és inevitable i indispensable revisar quin és l’estat del món. Observem les guerres en curs, les dictadures que no cauen, les democràcies que palesen grans vulnerabilitats, els enormes moviments migratoris, el canvi tecnològic accelerat i un sentiment, compartit per molts, de viure sobre un volcà. Fa poc més de trenta-cinc anys, quan no s’havia ensorrat la Unió Soviètica i ningú no esperava que ho fes, un gran historiador amb una visió global de l’evolució de les grans potències –Paul Kennedy– va diagnosticar el perill que representava per a les dues úniques grans potències –Estats Units i la Unió Soviètica– l’emergència de nous protagonistes com la Comunitat Econòmica Europea, ampliada a dotze membres, i una Xina que començava a sortir de la rigidesa de la planificació comunista i s’obria, amb èxit però encara tímidament, cap a l’economia de mercat. El pes de les dues grans potències es reduïa comparat amb el que tenien després d’acabada la Segona Guerra Mundial.  

Ara, quan el món posterior a la dissolució de la Unió Soviètica ja té més de trenta anys d’història, els protagonistes han canviat profundament. L’antiga Comunitat Econòmica Europea, transformada en Unió Europea, ha esdevingut una unió de vint-i-set estats, però n’ha perdut un de molt important –el Regne Unit–. Ha passat a disposar d’un mercat molt més integrat, d’una divisa comuna en molts dels estats membres, i d’un banc central. Són canvis importants, però la manca de sintonia interna debilita la seva influència a escala mundial, encara més quan no disposa d’un exèrcit comú.  

La Xina ha crescut a gran velocitat, esdevenint primer la fàbrica del món i després una gran potència, l’única que fa ombra a l’hegemonia dels Estats Units d’Amèrica. Rússia ha perdut centralitat. La Xina l’ha guanyada completament. El seu model polític, completament oposat al nord-americà i a l’europeu, recorda el contrast i la rivalitat que hi havia entre l'URSS i els EUA.  

Tercers països en la classificació econòmica mundial, com el Japó i Alemanya, han perdut lideratge. Alemanya només el manté com a primera economia de la Unió Europea, reforçada amb la incorporació de l’antiga República Democràtica Alemanya i amb l’ampliació de la Unió Europea cap a l’Est, però el seu lideratge ha quedat ben disminuït amb la guerra d’Ucraïna, que ha qüestionat totes les opcions estratègiques prorusses que havia estat fent en els darrers anys. El Japó porta més de trenta anys de creixement lent i ha deixat de ser un protagonista de primer nivell a escala mundial.  

Qui apareix amb força i a gran velocitat és l’Índia. En pocs anys, l’Índia ha esdevingut l’estat més poblat del món i ha deixat de ser un país pobre per ser una economia de creixement ràpid, tant o més que la Xina. No esdevé la nova fàbrica del món, però sí que ja és l'oficina del món. Exporta talent altament qualificat i gaudeix d’un nou orgull nacional molt assertiu, i ben diferenciat culturalment i políticament del dels seus veïns. En pocs anys –potser tres o quatre segons les previsions del Fons Monetari Internacional– ja serà la tercera economia del món. En una generació pot acostar-se a la Xina i als Estats Units mercès a la seva combinació de dinamisme demogràfic, dinamisme econòmic, dinamisme tecnològic i ambició militar. 

Aquest món tripolar (EUA-Xina-Índia) deixarà les potències europees ben disminuïdes. Rússia ja depèn del suport xinès i de l’amistat de l'Índia. La Unió Europea depèn de la protecció militar de l'OTAN, però aquesta protecció es va reduint i la UE encara no està en condicions d’assumir la defensa de les pròpies fronteres, com s’evidencia a la invasió russa d’Ucraïna. La Unió Europea –i el Regne Unit– són una part del món amb alts nivells de benestar i baixos nivells de poder. I, en conseqüència, són atractius per a qui els vol engolir. Ho fan els països rics en tecnologia, els rics en capital, els rics en exèrcits, els rics en població, els rics en ambició. Cada cop s’assembla més a l’Imperi Romà en la seva època final, quan era l’objectiu d’establiment permanent de tots els pobles veïns, que volien gaudir de la seva prosperitat. Aquells que eren “bàrbars” per als romans eren els pobles emergents, demogràficament dinàmics. Té la Unió Europea alguna política respecte als nous moviments massius de població? En té respecte a les noves potències militars? En té respecte a les noves potències tecnològiques? No ho sembla pas. L’entesa amb Rússia semblaria necessària, però l’oportunitat que va representar l’ensorrada de l'URSS es va desaprofitar completament i ja no tornarà. 

Enmig de tot plegat, Catalunya és minúscula i no gaudeix de cap de les palanques estatals ni “imperials” per influir en els grans desafiaments globals. Haurà de multiplicar el talent, els recursos i l’estratègia per no quedar engolida pel desig de benestar de tots els que voldrien el petit paradís on vivim.