Monarquia o república?

Les monarquies més consolidades són probablement la britànica i la danesa. Hi ha raons objectives que sustenten aquesta estabilitat: tenen mil anys d’història.

En el cas britànic, la raó rau en la singularitat de la figura del sobirà, “és l’únic que importa, tot ha de girar al voltant del rei”, va sintetitzar un membre de la família reial. La pauta de conducta és l’exemplaritat i la distància. En el cas de la reina ElisabetII, mai entra en política, mai difereix de l’opinió del primer ministre, mai cap intervenció té el més petit matís, consideració o comentari sobre la política del govern. Quan el terrorisme va assolar Irlanda del Nord, o Escòcia va fer un referèndum per separar-se de la Gran Bretanya, la reina no en va fer esment. La monarquia presideix la política de l’estat i com a tal la representa. El primer ministre i el seu govern encarnen la voluntat democràtica del poble i, per tant, el rei ha de seguir estrictament la seva política perquè la democràcia i el Parlament estan per sobre de la Corona.

Aquesta neutralitat respecte del govern, i aquesta exemplaritat i distància en el comportament respecte de la ciutadania, li ha conferit una estabilitat que ha fet que cap fet del seu entorn, i n’ha tingut nombrosos, hagi afectat la imatge de la institució.

És això, neutralitat i exemplaritat, el que protegeix la Corona dels errors. L’acusació subtil de racisme de la duquessa de Sussex o la sospita de comportament impropi que pesa sobre el príncep Andreu no han fet variar de manera significativa l’acceptació de la monarquia al Regne Unit, sempre per sobre del 50%.

Aquesta situació és significativa, perquè la reina, excepte potser algun episodi de joventut, no ha tingut mai un comportament heroic o especialment proper a la ciutadania. En canvi, del rei Cristià X de Dinamarca corre la llegenda que, amb el país derrotat i envaït pel IIIReich, es passejava a cavall per Copenhaguen amb l’estrella groga de David que el Reich obligava a portar als jueus. Cert o fals, en l’imaginari danès era la prova de la seva oposició a una pràctica que considerava injusta.

L’elegància amb què va afrontar la independència d’Islàndia el 1944 -va enviar un telegrama desitjant sort i ventura al nou govern- ha quedat com un fet històric exemplar. Aquestes circumstàncies d’empatia i de proximitat, que són una sòlida base del suport popular de la monarquia danesa, no s’han donat en la britànica. La proximitat del rei amb la ciutadania no ha existit, però això no ha afectat l’estabilitat del règim.

A Espanya el comportament del sobirà ha estat diferent. Ha intervingut en política i l’ha condicionat. Una vegada transgredida la frontera entre el rei i el poble, aquest es converteix en una peça més del quadre polític. Si a això s’hi afegeix un comportament personal poc exemplar i proves explícites de corrupció, la utilitat de la monarquia esdevé conjuntural, és a dir, depèn de circumstàncies inevitablement canviants i de la política. Una monarquia que no és universal deixa de ser-ho, ha perdut el seu atribut principal. És el que ha succeït a Espanya, amb Isabel II de manera excessiva i fins i tot xarona, amb Alfons XIII fins a extrems que van produir la caiguda d’un règim que la ciutadania va celebrar com una alliberació, i amb Joan Carles I, a qui l’abdicació va salvar de la pèrdua de la Corona. Era un home públic, quasi un polític, i per tant les circumstàncies l’havien condicionat de la mateixa manera que havien marcat la política. El seu comportament personal ha estat insalvable perquè la distància entre la institució i la ciutadania havia desaparegut i la crítica era possible.

Felip VI ha practicat una política en línia amb el seu govern. El seu discurs del 3 d’octubre del 2017 podia estar alineat amb la política del seu primer ministre, el Sr. Rajoy, però part de la ciutadania va valorar-lo com de part, l’alineament amb el seu govern no va ser valorat com una prova de neutralitat sinó de parcialitat. La raó era que el respecte de la ciutadania per la institució estava erosionat per la trajectòria dels seus antecessors.

A Itàlia hi ha una república en què el president està per sobre de la política, però que intervé en moments crítics; la darrera, per nomenar un primer ministre, Mario Draghi, més enllà de la voluntat dels partits. És aquesta la diferència entre una república i una monarquia. En la primera, el president està per sobre de la política, però constitucionalment s’espera que actuï quan el Parlament o el govern estan en dificultats; forma part de la política perquè és elegit i aporta una trajectòria que el legitima i el justifica. En la segona, això no és possible perquè la intervenció del rei en política trencaria un equilibri institucional, aniria directament contra l’essència de la monarquia.

No és cert que en una democràcia un règim republicà sigui a efectes polítics igual que un de monàrquic. En estats en què la democràcia és sòlida i està socialment i políticament arrelada, una monarquia pot ser adequada. Allà on això no passa, tenir una instància superior com el president de la república pot ser útil per la seva capacitat d’equilibri i moderació, que un rei no pot exercir per la seva absoluta necessitat de neutralitat i distància.