Mongeta tendra i edamame

Som, aquests dies, uns quants afortunats de viatge cultural amb l'ARA per la Pulla, la punta del taló de la bota. Ens adonem, astorats i envejosos, que per al nostre guia, el conductor de l’autocar i les persones que ens anem trobant, la cultura de l’alimentació és fonamental. Amb tota naturalitat i rigor et donen la recepta de la seva mare del ragú, de les orechiettes amb fulla de nap i anxova (immortals) o del limoncello. La cuina s’ha transmès, aquí, i es transmetrà, perquè el fet és del tot orgànic. Dèiem l’altre dia, parlant d’això, que la Carme Ruscalleda proposava, per “recuperar” els nens que ja no rebran aquesta transmissió per part dels seus pares, de fer una assignatura d’alimentació a les escoles.

Al llegir l’article, em va escriure una amiga, la Pilar Gomà i Quintillà, que és especialista en gestió i dinamització de mercats, sòcia de Pimec, a qui vaig conèixer un dia al Mercat de la Concepció de Barcelona. Em va dir: “Avui han vingut nens de quatre anys a veure el mercat. No saben què són els espinacs frescos i de la mongeta tendra en diuen edamame”.

La vida dels pares d’avui no pot passar pel mercat amb els fills de la mà, és impossible. Ni fills ni pares dinen a casa, els avis no viuen amb ells, i al sortir d’extraescolars —adults i nens, rebentats— no poden anar a comprar el sopar al mercat perquè no està obert. Poden, potser, passar pel súper, on agafaran un paquet plastificat de mongetes ja tallades. A casa, un dels adults posarà una olla al foc i sense haver de tallar res hi tirarà la verdura en qüestió. No en dirà “mongeta tendra”. En dirà “mongetes envasades”. De la nevera en traurà un pollastre, també tallat i envasat, per fer a la planxa. Ajudar a fer el sopar quan el sopar surt d’un envàs de porexpan tampoc té gaire sentit. Potser, però, a mig fer se’n desdirà. “Ei, anem al japo?”, preguntarà. I els nens diran: “Sí!!!” I allà demanaran “edamame”, que té aquest gust tan saladet i bo.