15/04/2022

Monitor d’esplai

De cap col·lectiu n’hem fet tanta broma com del teu, monitor d’esplai. Esplaiero, n’hem dit. Xirucaire, també. El que –en la meva època– se sabia la versió catalana de Blowing in the wind (això, amic meu, tan sols ho sap el vent...) i duia un cançoner de color blau amb cançons de tot el món, aquell “Oh, aleila”, i aquella altra, “Ves-hi, Moisès, davant del rei d’Egipte, digues: vell faraó, dona’ns la llibertat”, i la de “Si tu vas al cel en patinet” (que la Sílvia Soler treu a la novel·la). Avui sou diferents. He vist que no porteu els famosos paquets de puré i de sopa (que pesen poc) amb els paquets de frankfurts, i, en canvi, sí, pots de cigrons (que pesen el que no està escrit). Les motxilles també han canviat per a millor. Són precioses. Amb un compartiment a baix de tot per al sac –que ben pensat, així, si plou, no es mulla i és fàcil de treure– amb unes nanses per als polzes, amb un cinturó ronyonera perquè, esclar, ara els excursionistes porten mòbil, amb unes corretges per a la màrfega... Ara ja no es va d’excursió amb xiruques.

I vet aquí que ara, per Setmana Santa, he viscut de ben a prop el nou concepte de monitor d’esplai. Algú de divuit anys que, perquè vol, decideix dedicar el temps lliure a algú de catorze, quina meravella. Amb uns altres cabells, igualment rebels, amb una altra alimentació, igualment tan divertida, amb la mateixa simpàtica comprensió pels agònics pares, ara, esclar, pendents del mòbil. Jo vaig anar amb una motxilla i unes tendes prehistòriques d’excursió, amb aquells monitors de qui ens vam enamorar, que fumaven, que parlaven del Mecanoscrit del segon origen en broma, que sabien encendre foc. Ara soc la mare, la que espera notícies. La que sap que fer feliç un adolescent costa molt, i que quan passa s’ha de celebrar. La que està contenta d’haver dit: “Hi vas!” La que es mor d’enveja, perquè hi aniria.