Monti-sion, Vox, Massot i Muntaner

Té un punt irònic que exalumnes de Monti-sion estiguin fent campanya ciutadana per demanar que el seu antic col·legi no sigui convertit en un “centre multifuncional”, i que el centre educatiu i religiós on ells es varen formar tan ben formats no es vegi destinat a la celebració d’això que, en castellà, s’han denominat “eventos” (al final són actes comercials). Qui proposa aquesta reconversió és un inversor que voldria adquirir els edificis que formen el recinte de Monti-sion per fer-hi negoci. És curiós que ara els exalumnes dels jesuïtes s’enduguin les mans al cap davant del que consideren una profanació i un atemptat contra el patrimoni històric de Palma, atès que justament de les aules de Monti-sion (com de Sant Francesc, com de Sant Gaietà, perdó, San Cayetano) n’han sortit gran quantitat de defensors a ultrança d’aquest tipus d’operacions, arreu del centre antic de Ciutat i de tot Mallorca. Es veu que, quan l’especulació posa els ulls —i les urpes— damunt d’un espai que consideren ‘seu’, ja no els fa tanta gràcia. Com que els “eventos” que l’inversor voldria impulsar estarien indefectiblement relacionats amb el turisme, els hauríem de demanar, a aquests antics alumnes, a què ve ara aquest brot de turismofòbia. I recordar-los que no té cap sentit oposar-se al progrés, i obstinar-se a defensar una escola vetusta, en detriment del benestar de la ciutadania de Palma i de Mallorca sencera. D’acord amb la ideologia dominant a Monti-sion, els hauria d’alegrar que l’inversor en qüestió almenys sigui espanyol, i no un fons d’inversió d’aquests estrangers que ningú sap d’on venen, com el que ha acabat comprant la central tèrmica d’Alcanada. Podríem, en fi (ja que aquesta setmana ha vingut a Mallorca el gran traductor Joaquim Mallafrè, a parlar-nos de l’Ulisses de James Joyce, que ha fet cent anys) recordar el retrat que fa el mateix Joyce dels jesuïtes en diversos textos no exactament pietosos.

Desconec on va estudiar el pobre Jordi Campos, de Vox, però és evident que no degué estudiar molt, o no li va fer profit. Aquesta setmana es va superar a ell mateix intentant menystenir l’historiador Josep Massot i Muntaner, recentment traspassat, referint-se a ell com “un monjo separatista”, per retreure a la presidenta Armengol que faltàs a un ple del Parlament per assistir al seu funeral a l’Abadia de Montserrat. S’agraeix la fermesa amb què Armengol va respondre el fallit exabrupte del portaveu de Vox (en efecte, Massot i Muntaner era monjo i separatista, i cap de les dues coses, en democràcia, com ha explicat bé Pere Antoni Pons, no es poden considerar il·legítimes ni insultants), però val la pena posar cadascú al seu lloc. Massot i Muntaner és un autor de primer nivell dins la historiografia del segle XX, mentre que Jordi Campos no és ningú, ni és res. L’obra de Massot i Muntaner perdurarà a través dels segles, mentre que de Jordi Campos no se’n cantarà gall ni gallina tan aviat com li treguin el micro i la càmera del davant. Massot i Muntaner, o el pare Massot, en efecte, era monjo benedictí. I era separatista, entre d’altres coses, per no haver de tornar a sofrir criminals com els de la dictadura franquista, que varen abocar Espanya a un infern de violència, degradació i endarreriment, amb la cínica excusa de salvar-la. Se li ha de reconèixer, a Jordi Campos, que, dins la seva ridícula visió de la vida, almenys encerta en una cosa: sí, les persones com Massot i Muntaner, que fan feina per construir i divulgar coneixement, i per posar-lo a disposició dels altres, són els seus contraris. Les persones que fan cultura, que fan art, que creen coses belles, o interessants, i que ho fan a favor dels altres, ho fan també contra ells. Contra els feixistes. I els feixistes tenen raó de témer i detestar aquesta casta de persones, perquè hi tenen sempre les de perdre.

Sebastià Alzamora és escriptor