Montmartre a la nit (1894)

D’una crònica de l’artista i escriptor Santiago Rusiñol (Barcelona, 1861-Aranjuez, 1931) publicada a La Vanguardia sota l’epígraf “Desde el molino” i inclosa en un volum editat pel diari i regalat als subscriptors el Nadal del 1894. Traducció pròpia. El Museu Picasso de Barcelona mostra fins al 30 de març de l’any vinent l’exposició De Montmartre a Montparnasse. Artistes catalans a París. 1889-1914. El Rusiñol corresponsal de premsa descrivia París amb ulls de pintor i amb sensibilitat de poeta.

Montmartre té un avantatge sobre els altres barris parisencs: un quart d’hora més de llum pel matí i mitja hora més per la tarda. Quan en els grans bulevards els fanals ja vacil·len groguencs sobre el fons obscur de la nit que s’apropa, en aquesta hora indecisa en què els carrers es veuen envaïts per l’ombra que pausadament va pujant embolcallada en ultramar i cobalt, encara hi ha llum dalt de tot de Montmartre, il·luminat pels últims raigs de sol ponent. El turó, vist en aquesta hora darrera, té tons brillants d’Orient i matisos de neu en un paisatge del Nord. Les cases, coronades per la blanca església que sobresurt de la cúspide, son les últimes en acomiadar-se del sol, tan estimat en aquest hivern terrible; i l’astre generós, abans d’amagar-se en el fons del pla, envia colors de suavíssima harmonia a la poblada muntanya i la guarneix amb gradacions de tintes indefinibles. Tota l’escala cromàtica de violetes clars vibra a les teulades, que van quedant-se de mat apagat; la neu, banyada pel roig encès, adquireix veladures rosades que son el turment dels pintors coloristes; els finestrals reflecteixen l’horitzó imitant les seves graduades aurèoles, i dalt de tot apareixen les pissarres ferides per raigs d’una ciutat que mor encesa, submergint-se lentament en el fons de gel. Aquest és l’aspecte del mont del Molí, quan el sol es digna visitar-lo en aquests temps de boira, aspecte que dura un instant per donar pas a la nit. Aquesta es presenta amb el seu seguici d’estels, que semblen tremolar de fred; amb l’aire que l’acompanya i que llisca glaçat com el marbre, i en aquella hora de transició misteriosa, entre aquella quietud solemne, Montmartre sembla ensopit i endormiscat en el fons dels seus estrets i fantàstics carrerons. Però no és així, sortosament. Montmartre no descansa. En aquest munt de tallers on tot el dia es treballa amb afany incansable, en aquest immens rusc on s’aprofita la llum fins el darrer reflex, les formigues que l’habiten esdevenen cigales que canten a la claror del gas i de la blanca llum elèctrica, perquè Montmartre, com a bon niu d’artistes, és el país de les cançons. [...] La gran arteria, aquests famosos bulevards exteriors, son plens d’escenaris on es dona el primer compàs de motius servits com fruits primerencs. Allí tantegen les seves primeres passes sobre les taules d’un mal cafè els humils debutants que més tard han de ser estrelles de l’art; allí ignorats actors trenquen el seu glaç per primer cop i aprenen a mirar al públic de fit a fit abans que la celebritat els coroni; allí l’escèptic auditori relega un artista a l’oblit o li dona un passi per a la glòria. [...] El Moulin Rouge, és el bulevard de Clichy, amb els seus finestrals i minarets gòtics, amb la claror interior que ressalta les seves capricioses ogives, amb les seves línies de globus encesos i els seus vidres holandesos, és el local que atreu més estrangers. [...]