Morad, Lamine Yamal i els altres catalans

La jove promesa del Barça Lamine Yamal va néixer a Mataró, ha crescut al barri de Rocafonda i és fill de mare guineana i pare marroquí, denunciat per plantar cara al racisme de Vox durant la campanya municipal del 2023. El també jove blaugrana cedit al futbol anglès Ansu Fati es va instal·lar a Catalunya després de créixer al poble sevillà de Marinaleda, on el seu pare va poder reagrupar la família des de Guinea Bissau gràcies a l’ajuda de l’alcalde comunista Juan Manuel Sánchez Gordillo. El cantant de trap Morad, famós per la seva música i els seus conflictes amb la policia, és fill d’immigrants marroquins però va néixer a l’Hospitalet i va créixer al barri de la Florida.

Yamal, Fati i Morad són, com molts alumnes de les nostres escoles i instituts, fills del que el demògraf Andreu Domingo anomena la “tercera onada” migratòria que ha viscut la Catalunya contemporània. Entre el 2000 i el 2023 es comptabilitzen prop de dos milions de persones arribades de l’estranger i desenes de milers de la resta d’Espanya en una onada que es caracteritza i diferencia de les dues anteriors –del primer terç i la segona meitat del segle XX– justament per la seva internacionalització. Però el repte és el de sempre: la integració, que requereix abans la visualització social.

Yamal, Fati i Morad són noms d’una joventut que ja no espera i que, en clau de cohesió social, és imprescindible poder connectar amb la idea dels altres catalans i el llegat de l’escriptor Paco Candel (Casas Altas, 1925 - Barcelona, 2007). L’autor d’Els altres catalans, estudi publicat el 1964 amb un èxit que portaria a una vintena d’edicions, va fixar el retrat i el relat de la immigració a casa nostra: tres milions de persones que entre els anys cinquanta i setanta van emigrar a Catalunya, sobretot des de zones rurals de la resta d’Espanya, fugint de la misèria i la repressió de la dictadura i amb l’esperança de treballar i viure millor. La mateixa esperança dels que arriben ara.

Candel era fill tardà de la primera onada migratòria –va arribar amb dos anys de la comarca valenciana castellanoparlant del Rincón de Ademuz a la Barcelona que preparava l’Exposició de 1929–, però als barris de la Zona Franca on l’escriptor va créixer i viure sempre va conviure amb la gent de la segona onada. Per a milers i milers de persones, el destí van ser barraques com les de Montjuïc o barris com el de Can Tunis, el de Port o el de les Vivendes de Seat. O el de la Florida de l’Hospitalet (d’on és Morad) i el de Rocafonda de Mataró (d’on és Lamine Yamal). Barris amb una història obrera i veïnal combativa i una morfologia social i urbanística complexa que es remunta al seu creixement amb la immigració procedent, entre d’altres, de pobles andalusos com Marinaleda (d’on és Ansu Fati).

Les històries de Yamal, Fati, Morad i de tants joves que ja no esperen no les podrà escriure el Candel que va debutar el 1956 amb Hay una juventud que aguarda. Avui és Najat El Hachmi –nascuda el 1979 a Nador i catalana que ha crescut a Vic des dels vuit anys i ha guanyat els premis de novel·la Ramon Llull, Sant Joan i Nadal– qui pot recollir i actualitzar millor l’esperit de l’autor de Donde la ciudad cambia su nombre, Han matado un hombre, han roto un paisaje o Ser obrero no es ninguna ganga. No és casualitat que El Hachmi debutés el 2004 amb el llibre Jo també sóc catalana ni que prologués una edició d’Els altres catalans després de morir Candel.

Cal entendre i vindicar la immigració i les classes subalternes com a subjectes de la catalanitat, les llibertats i la democràcia. Aquell mínim comú denominador compartit pel PSUC i CCOO o l’Església de base i l’entorn del pujolisme és un fil roig que Yamal, Fati, Morad i tots els joves (i no tan joves) tenen el deure i la necessitat de conèixer. Per saber, per exemple, què va fer Candel al barri de la Florida quan l’escriptor va ser regidor comunista a l’Hospitalet, el 1979. O per descobrir el reportatge Volem un camp de futbol a la revista Serra d’Or de 1963 i el nexe que Candel tenia amb el Barça de les Cinc Copes que canta el Serrat de “Basora, César, Kubala, Moreno i Manchón”.

Candel no només va entendre a Can Tunis que l’esport pot vertebrar un barri, com passa a la Florida de Morad i en tants altres llocs. També va comprovar que algú famós d’origen migrant com Manchón podia ser un passaport social i cultural. Candel coneixia el jugador del Barça, originari de Lorca, perquè havien compartit escola i camps polsosos. I va ser justament Manchón qui va facilitar a Candel el contacte amb l’editor Josep Janés per publicar la seva opera prima Hay una juventud que aguarda.

Yamal, Fati, Morad i tota la generació que ja no espera, o les generacions anteriors, tinguin el cognom o etiqueta que tinguin, ¿saben qui és Candel o l’han llegit? No és només el paredels altres catalans, sinó el màxim exponent de la idea que és català tothom qui viu i treballa a Catalunya. Cal transmetre aquest llegat per recordar que les persones migrants i de classe treballadora no són els altres, sinó nosaltres.