El Moreno, mon ‘tio Juan’ i el tinent general Dávila, 1939

Raimon va donar veu a tots els qui, com ell, venien d’un silenci antic i molt llarg. A divuit quilòmetres de la seva socarrada Xàtiva per part de Felip V i ja a la Vall d’Albaida, trobam, com diria ell, un poblet xicotiu, de bell nom àrab i marcada ascendència esquerrana, i on també les “boquetes es mantenien tancaetes”: Benissuera.

L’any 1936, el poble tenia poc més de 200 habitants, repartits entre quatre carrers, dues places, el casino, l’església i, fins i tot, un palau, el de Bellvís.

Aquesta història arranca a la Segona República i les seves lletres no estaran tacades de sang. Nogensmenys, la principal interconnexió vindrà filada per una peça clau del glorioso alzamiento nacional.

El 12 d’agost de 1936, el diari madrileny El Sol, com si fos el butlletí governamental, publicava una llarga llista de decrets per destituir militars. L’expulsió de Franco, i altres “eminències”, ja s’havia fet efectiva el 21 de juliol. El darrer nom que figurava era el del català Fidel Dávila Arrondo, general de brigada en la reserva. 

Ja desafectat, Dávila fou rehabilitat com a general per Franco al seu primer BOE. De fet, podríem dir que ho va ser tot al règim: un dels vuit membres de la Junta de Defensa Nacional, peça decisiva per consolidar el generalísimo, ministre de l’exèrcit i cap de govern durant nou dies, entre altres càrrecs. Es va morir l’any 1962 amb el títol de marquès i el grau de tinent general. 

Militar eficient, arribà a ser cap de l’exèrcit del nord en la campanya de l’Ebre. El que no sabia quan veia que l’aigua baixava vermellosa era que, a l’altra vorera del riu, entre les tropes republicanes, hi havia un jove soldat originari de Benissuera: Juan Francisco Pla Ortolá, Cama de malnom i cosí germà de mon pare. Feia 1,90 d’alt i pesava 75 quilos. De cabells castany fosc i ulls grisosos, era un home ben plantat.

En paral·lel, al Diario Oficial de la República, Franco va editar la seva pròpia bíblia, batiada com a BOE, denominació que perdura avui dia. Una diferència evident entre el text legal i l’il·legal era que el primer solia expulsar militars revoltats i el segon, mestres. Al número 43, l’incondicional Dávila va depurar 124 docents d’un cop. 

A Benissuera, llevat dels incendis d’arxius municipals i parroquials, produïts per forassenyats a l’agost del 36, no hi hagué ‘passejades’ ni abans ni després de la guerra. Existiren un parell d’empresonaments, curts, gràcies a la intervenció d’Abelardo, el batlle franquista, el qual, quan informà sobre el comitè municipal republicà, arribà a dir: “Puede decirse que se portaron bien con todo el pueblo”. Els llaços sanguinis i socials, la feina al bancal i, sobretot, el silenci impostat per la por varen encapsular, si més no, els sentiments durant quaranta anys. Al poble, no cal cercar-hi ni ossos ni cendres.

Acabada la croada, tocava fer dos anys de mili. Al tio Juan, el sorteig el va dur a Burgos, però, com que era molt alt i ben plantat, el varen reclutar per anar a Madrid, perquè l’exèrcit, m’imagín que inspirat en Leni Riefenstahl, volia a la capital soldats vistosos.

Aleshores, acabà a Capitania General fent tasques d’assistent del tinent general i cap de l’alt estat major, Fidel Dávila Arrondo.

L’al·lot republicà que havia sobreviscut a un cataclisme (arrossegat encara ara) degué, sense saber-ho, fer-se un alumne avançat d’Epictet, aplicant el seu tarannà rigorós i pacífic, de manera que la seva esma li permetés tractar amb aquella gent. 

Inspirat en Pere, negà més de tres vegades a Dávila fer la carrera militar. Va repartir la correspondència i va fer tota mena d’encàrrecs. Dubt molt que parlassin en la nostra llengua. 

Acabat el servei militar, tornà al poble. La Segona Guerra Mundial continuava i es va retrobar amb els cosins mobilitzats com ell: Ricardo, Ernesto —l’únic que es va passar als nacionals i ja amb carnet de Falange—, a més de José María, el Moreno de malnom. 

José María Pla Ortolá era el més jove i formà part de la Lleva (o Quinta) del Biberó. També va sobreviure al front de Terol, gràcies a un català desconegut que el va desenterrar de davall una casa esbucada per les bombes. 

Al Moreno, el sorteig de la mili el va fer acabar, amb altres valencians, al quarter General Luque de la ciutat d’Inca. Allà van ser rebuts per un sergent, que, exhibint una halitòsica incontinència verbal, els va donar la benvinguda incloent la poètica frase: “Rojos valencianos, hijos de mala sangre”. Això motivà que un dels rojos, esclau d’una certa descàrrega emocional, rompés la formació i expliqués al sergent la seva opinió a bufetades. Incomprensiblement, el comandament va xocar contra l’armer dels màusers i, talment fitxes de dòmino, varen acabar tots a terra; el sergent, també. Un allistament ‘voluntari’ del Moreno a la División Azul el va salvar de l'enjudiciament i de les conseqüències indesitjables que hauria tingut.

Abans de partir cap a Rússia, va entrar a Casa Capellana, la carnisseria que avui en dia continua amb el portal obert davant per davant el recinte militar, avui civilitzat. Hi quedà enlluernat per la filla gran de la propietària. La joveneta nomia María Forteza Pomar i la condició de xueta no va tenir gens de pes en la seva relació. La trobada va resultar clau perquè, molt orgullós dels meus llinatges, us pugui contar aquesta història.

Quan em vaig documentar per escriure aquest text, la meva cosina Joana, filla del tio Juan, em va dir que les comandes de Dávila obligaven son pare a fer molts de quilòmetres per Madrid amb bicicleta, i aleshores vaig entendre d’on ve una de les meves grans passions. Gràcies, tio.

Jaume Pla Forteza és inspector de Policia Local jubilat