Morir d’èxit
No és possible entendre la realitat si no se'n coneixen les raons. Les notícies són un relat dels fets, no de les seves raons, que —en general— sempre s’ignoren.
Hi ha dues línies político-religioses en el conflicte d’Israel amb Palestina. Hamàs, la majoria dels estats islàmics i el sunnisme; i Hezbol·lah, l'Iran i el xiisme. El primer està en guerra oberta a Gaza; el segon, al sud del Líban momentàniament adormit. Fins ara, 40 morts del segon per més de 10.000 del primer. En els darrers dies, l'Iran ha manifestat la seva voluntat d’intervenir si la guerra Hamàs-Israel no s’atura. El conflicte és important, però local. Pot esdevenir general si implica simultàniament sunnisme i xiisme.
La guspira que ha encès el conflicte, el foc, una pila de palla seca acumulada des de fa anys, ha estat el possible acord d’Israel amb l'Aràbia Saudita i la resta d’emirats. Hamàs, que governa la franja de Gaza, on va guanyar les eleccions el 2006, ha percebut el perill d’un acord polític tancat sobre l’ocupació de Cisjordània per part d'Israel. Nuclis de colons agrupats en assentaments de manera dispersa i comunicats per carreteres exclusives, i un gueto a Gaza. Aquesta realitat, la pila de palla seca acumulada, fa inviable la política de dos estats, un d'israelià i un de palestí, sobre el territori. Això és conegut per Israel i ha estat la raó de la seva política de colons a Cisjordània, que requeria nova població immigrant a Israel. Ha vingut de Rússia i de l’Europa de l’Est. La seva cultura no era precisament democràtica, i això ha modulat el seu comportament en relació amb la població palestina al territori. Avui són dues comunitats enfrontades. Una victòria d’Israel que porta al desastre. És el que exactament significa morir d’èxit.
En l’òptica de Hamàs, s’havia d’evitar l’acord d'Israel amb l'Aràbia Saudita i la resta d'emirats. La manera de fer-ho, atacar Israel a Cisjordània, causar el nombre de morts suficient i segrestar prou ostatges per desfermar una reacció d’Israel que fes canviar la direcció de la política que perjudicava, a ulls de Hamàs, els palestins, però al preu d’un martiri elevadíssim. Era la reacció previsible atesa l’orientació actual de la política d’Israel, dominada pel Likud i els partits d’extrema dreta. Estava garantit que Israel cauria en la temptació de la venjança si l’atac de Hamàs tenia èxit; i que, en conseqüència, l’acord Aràbia Saudita - Israel esdevindria impossible. És el que ha passat.
La tàctica militar d’Israel podia ser o bé una guerra ràpida i una retirada —en la tradició de totes les guerres àrabo-israelianes des del 1948— o bé una guerra de desgast i destrucció dirigida contra Hamàs i la seva infraestructura —bases per al llançament de coets contra Cisjordània i 500 quilòmetres de túnels per protegir-se, amagar-se i emmagatzemar material–. El bloqueig d’Israel a la importació de combustible a Gaza vol evitar la il·luminació i ventilació dels túnels.
La possible intervenció d’Occident forçant una treva —com va succeir el 1973 (Yom Kippur) i 2006 (Intifada), dues treves que varen tenir lloc quan Israel no havia aconseguit encara els seus objectius militars— aconsellava fer una guerra intensa i ràpida. Aquesta és l’errònia decisió presa. Es maten molts innocents palestins, es desferma més odi que fa més difícil la pau una vegada acabada la guerra i és dubtós que s’aconsegueixi una destrucció de Hamàs en el sentit absolut en què la vol Israel. Sense una guerra de progressió lenta identificant els objectius militars per centrar-se en els que són específics de Hamàs, es pot generar molta destrucció però poc progrés militar per derrotar l’enemic. La guerra a Gaza és ara un error estratègic per com es duu a terme.
Tot parteix d’un doble error. D'una banda, un abandó per part d'Israel de la política dels dos estats practicada pel laborisme i l’esquerra israeliana, que va esdevenir impossible per l’assassinat de Yitzhak Rabin el 1995 i per l’arribada al govern del Likud, primer, i del president Nethanyahu, després. D'altra banda, el convenciment del govern de dretes d’Israel que la superioritat militar permetria una estratègia política de sotmetiment del poble palestí sense ser conscients que “la sang de màrtirs és llavor de nous combatents”.
És impossible acabar amb Hamàs en un entorn d’odi. És precisament aquest entorn el que els afavoreix i els fa créixer.
Israel ha comès equivocacions tàctiques. Ni el cap de l’exèrcit, el general Herzi Halevi; ni el director del servei de seguretat interna Shin Bet, Ronen Bar; ni Aharon Haliva, cap de la intel·ligència militar, van preveure l’atac de Hamàs.
Tant ells com el ministre de l’Interior, Moshe Arbel, nomenats més per la seva fidelitat política que per la seva capacitat, no han sabut gestionar una situació que requereix racionalitat —n’hi ha hagut poca— i gens d'ideologia —n’hi ha hagut massa.
Si no és possible la política dels dos estats, solució que va impulsar el laborisme israelià sense èxit, la solució passa per la cessió unilateral del 60/70% de Cisjordània a Palestina. O, alternativament, un estat compartit amb ciutadans israelians i palestins amb idèntics drets i deures. Cap d’aquestes solucions és possible amb el president Nethanyahu. Calen unes eleccions generals a Israel que el facin fora i demostrin la voluntat de canviar radicalment de política. Israel va ser creat per les Nacions Unides i, per tant, està justificat que les democràcies demanin aquesta contribució a la pau de la comunitat jueva.