Morir a temps
EscriptoraDivendres, però de fa cent trenta anys, va arribar al món el Marx preferit de moltes persones. Nascut, en realitat, com Julius Henry Marx, Groucho –derivat de l’adjectiu anglès ‘grouch’, que significa ‘rondinaire’– fou un sobrenom artístic que, talment com ocorre amb Woody Allen –qui va ser batejat com Allan Stewart Königsberg–, sembla creat amb la finalitat d’oferir-nos una dicotomia fàcil, explícita, als qui, més d’un segle després, voldríem reivindicar, sense complexos, la brillantor d’un personatge –amb matisos– en detriment, si cal, de la persona –també amb matisos– que hi havia al darrere.
En el cas del més carismàtic dels germans Marx, per exemple, les frases que va deixar per a la posteritat contenen, sovint, una misogínia tan estantissa com el seu bigoti –“Darrere de tot gran home hi ha una gran dona, i darrere d’aquesta hi ha la seva esposa”; “Conec centenars de marits que tornarien encantats a casa si no hi hagués una esposa esperant-los”–; un masclisme a vegades repugnant des de la perspectiva actual –“Sempre surto amb dues dones; detesto que les noies tornin soles a casa”; “Em rentaria vostè un parell de calcetins? És la meva manera de dir-li que l’estimo”–, així com una tendència a la misantropia, en general, que devia ser causa i efecte alhora del cinisme que després convertia en humor –“Disculpin que els anomeni cavallers, però és que no els conec gaire bé”; “El secret de la vida és l’honestedat i el tracte just; si pots fingir això, ho tens fet”.
Corrosiu, sarcàstic i malhumorat, Groucho Marx també era –davant de la càmera– un dels personatges més enginyosos, intel·ligents, àgils i genials de la història. I si bé Groucho era qui deia que havia nascut a una edat massa primerenca, el cert és que, si hagués nascut només unes dècades més tard, com el seu admirador Woody Allen, seria impensable associar la seva imatge a quelcom entranyable. De fet, quantes festes de disfresses no compten, encara avui dia, amb algun cinèfil mandrós que s’entafora un bigoti postís, un puro i unes celles espesses, per sortir del pas, sense que aquest fet indigni ningú? De fet, jo vaig néixer en un poble, sa Pobla, on cada Sant Antoni hi ha uns ‘caparrots’ –entre els quals destaquen Groucho i els seus germans– que ballen Jo i un pastor sense aixecar celles. Més encara, és ben probable que moltes persones gens sospitoses de defensar o justificar el masclisme hagin acabat citant, tard o d’hora, alguna de les frases de Groucho Marx.
I com per no citar-ne algunes: quants cops, en aquest moment que vivim –i al llarg de la vida, en general–, no haurem recordat aquella frase que diu que “la política és l’art de buscar problemes, trobar-los, fer-ne un diagnòstic fals i aplicar després les solucions errònies”? Quantes vegades no haurem pensat que “partint del no-res, hem arribat a assolir les quotes més altes de misèria”? A un nivell molt personal, i malgrat que em crispi aquella banalització de la misogínia a l’hora de fer humor, no puc evitar associar les pel·lícules dels germans Marx a la meva infantesa, quan les veia amb el meu pare i podia riure de valent amb les ganyotes més òbvies, amb els gags més fàcils i amb el trenta per cent dels acudits que era capaç d’entendre en aquella edat. De la mateixa manera, quan divendres vaig anar a veure el darrer film de Woody Allen, vaig connectar amb totes les pel·lícules seves que, any rere any, des que vaig ser prou gran per fer-ho, he vist al cinema.
I no obstant això, Groucho Marx, que té frases tan grotesques com “Vull una joveneta que exciti la meva vella libido i que faci que les meves orelles treguin fum”, va morir a temps de ser recordat –com Chaplin, que es va casar quatre vegades amb noies amb qui es duia més de trenta-cinc anys de diferència, en algun cas– com un personatge bàsicament simpàtic i genial, l’obra del qual va aconseguir transcendir la pròpia persona –que és la finalitat de tot creador, en general. En canvi, quan vaig sortir de la projecció de Rifkin’s festival, la qual mai no s’estrenarà als Estats Units –on es continua enaltint Chaplin, els Marx, Hitchcock i altres creadors tan brillants com qüestionables en algunes qüestions de caire personal–, vaig imaginar-me Woody Allen assegut a la seva sala d'estar –amb mascareta i gel, malgrat que sigui a casa; neuròtic i hipocondríac com el seu personatge— el dia després d’aquesta estrena a tot Espanya, recordant l’aniversari de Groucho Marx i pensant, sense dir-ho en veu alta, que parin el món, que vol baixar, i que tal vegada ell, a diferència de l’altre, va néixer massa tard.
