Morir en temps de pandèmia: lliçons apreses

Parlem sovint dels efectes que està tenint la pandèmia en els diferents vessants de la nostra vida, començant, evidentment, per la salut. Tots hem après, en major o menor mesura, a conviure-hi i ens hem acostumat, de grat o per força, a protegir-nos d’aquesta malaltia.

Però els reptes i les dificultats que la pandèmia ens imposa en el nostre dia a dia ens han impedit tractar amb prou profunditat una qüestió transcendental: l’acompanyament a les persones que han mort i moren a causa del covid-19 i el dol dels seus familiars.

Més de 26.000 persones han perdut la vida a Catalunya a causa del coronavirus, i algunes, especialment en la primera onada, la van perdre sense l’acompanyament dels seus familiars o de les persones estimades. A moltes d’aquestes famílies, a la tristesa per la pèrdua se’ls va sumar la recança de no haver pogut estar amb els seus pares, mares, avi, àvia, parella... ni haver pogut viure el dol amb la plenitud que una circumstància tan trista i transcendent requereix.

Montaigne afirmava que la mort és l’acte més rellevant de la vida humana i, encara que això pugui semblar una paradoxa, és una realitat indiscutible. El dolor i el mar de sentiments que la mort provoca, tant en la persona que perd la vida com en aquells que l’estimen, fan que l’acompanyament en el trànsit i la vivència del dol siguin fonamentals a l’hora d’alleugerir aquest procés i confortar els que el viuen.

Durant alguns moments d’aquesta pandèmia, per necessitats estrictament sanitàries, moltes persones i famílies es van quedar sense poder viure aquesta companyia. Tot i que els mateixos professionals van poder dur a terme un acompanyament de les persones que van morir, els familiars no hi van poder ser i, tant ells com els pacients, van viure el moment amb més tristesa i dificultat del que ja és habitual.

En alguna ocasió ja he expressat que, com a sistema sanitari, segurament no vam actuar prou bé en aquell moment. És cert que les circumstàncies eren extraordinàriament difícils, amb l’arribada d’un nou virus altament contagiós, que no es tenia el coneixement que tenim ara, que els materials de protecció al nostre abast eren insuficients i que la pressió assistencial era brutal. Com també és cert que en aquestes circumstàncies els professionals sanitaris van acompanyar, van agafar les mans i van intentar establir vincles entre els pacients i els seus familiars, encara que fossin telemàtics i, fins i tot, des del seu propi telèfon mòbil. Però, tot i així, el que van passar aquelles persones i aquelles famílies va ser una experiència massa dura. I encara que possiblement el dolor que van experimentar sigui irreparable, és imprescindible que ara se sentin acompanyats en el seu dol íntim i que sàpiguen que som conscients del que van haver de viure.

En aquest sentit, aquest és un dels grans aprenentatges que extraiem de la pandèmia: la necessitat de recuperar un sistema de salut obert, humanitzat, centrat en la persona i en les seves famílies. Però ens cal un sistema on la dignitat, la intimitat i la proximitat siguin inherents a l’atenció. Evidentment, el covid ens ha posat moltes barreres en aquest camí d’humanització en el qual tant havíem avançat, però ara, a mesura que puguem anar recuperant l’anhelada normalitat, cal tornar a posar tots aquests elements al centre de l’atenció. Hem passat d’un sistema que cercava les UCI obertes a un sistema de portes gairebé tancades. Ara cal obrir-les en benefici de tots. Perquè mai més ningú se senti sol quan més necessita la companyia.