Moros i cristians

No parlaré ni de Pollença, ni d’Alcoi, ni de Sóller. Parlaré, sobretot, de moros, i més poc de cristians. Vagi per endavant una primera excusa. Dins el meu llenguatge de cada dia els mots “foraster” o “negre” no tenen cap casta de connotació pejorativa. Per a mi un foraster és, si fa no fa, una persona que parla en espanyol. Sigui nascuda aquí o no. Com diu el mateix nom, però, un foraster és una persona venguda de fora. Avui ens serveix, almenys a mi, per denominar “els qui parlen la llengua de fora”. Mera descripció. El mateix ocorre amb la negritud. Per què hem de dir “de color” (de quin color?) o “subsaharià” si negre ho defineix amb tanta d’exactitud? Tenim nosaltres, els blancs, un sentiment d’ofensa, si ens diuen “blancs”?

Ara bé, el terme “moro”, per bé que tradicional i durant tants d’anys més o menys neutre, avui ha esdevingut, també per a mi, i per a tanta de gent, un mot tabú. Magrebins, marroquins, musulmans, àrabs... Tantes de paraules que no signifiquen exactament el mateix... I en qualsevol cas, més enllà del títol d’aquest article farem servir aquí el terme “magrebins”, puix de qui parlarem és de les persones que viuen a Mallorca procedents de la zona del Magrib, al nord d’Àfrica.

Segons dades de l’INE de gener de 2020, a les Illes Balears hi habitaven més de 26.000 marroquins. Només a Manacor, líder en aquesta classificació, n’hi havia 3.788 per una població total que frega els 45.000 habitants.

Parlam d’un fenomen creixent i sostingut en el temps que s’enceta fa una vintena d’anys llarga a alguns pobles de Mallorca, com ara la Pobla o Manacor, especialment. Tenim, per tant, ja, entre nosaltres persones adultes nascudes aquí en el si de famílies originàries del Marroc. Les tenim entre nosaltres, però… “són nosaltres?”. És obvi que hi ha excepcions, però també ho és que la permeabilitat entre les dues “comunitats” és minsa o quant i més inexistent. Més enllà de l’escola, mínimes relacions d’amistat, els infants de pares magrebins no solen acudir a les festes d’aniversari dels seus companys, i escassament a les excursions i altres esdeveniments escolars. Ínfimes relacions d’amistat entre els membres de les dues “comunitats”. Excepcionals relacions de parella, les quals, en donar-se, solen entremesclar homes magrebins amb dones autòctones, però gairebé mai a la inversa. 

Està clar, també, que ni Mallorca és França ni Manacor és París. No fa gaire mesos la Conselleria de Sanitat va dur un equip d’investigadors de covid a Manacor per aclarir si hi havia un focus de contagi entre la comunitat magrebina. Retxes dins l’aigua. Es passejaven pel centre manacorí com si fossin a Son Gotleu, tocant a portes de potentats autòctons empeltats de covid que badaven uns ulls com a plats en rebre la visita indagadora. 

Molt recentment s’ha creat a la vila un equip de futbol, “Marroquís de Manacor”, crec que es diuen. Només hi juguen magrebins. Sí, segregació pura. Però pots jugar en el Manacor “gran” si no ets Gomila, Galmés, Riera, Llull, Pasqual o Gelabert? Sí, per ventura sí, si ets Muñoz, Garcia, Cazorla o Sánchez. Ara, de Ghadari, Jouari, Bezzizi o Sahli no n’hi trobareu cap.

La fragmentació és evident. Aquells infants que havien coincidit a l’escola i a l’institut, que s’havient fet i que, fins i tot, havien travat amistat, es fan adults i es tornen tancar cadascú dins el seu raconet comunitari de confort. Els “autòctons”, dins la presumpta modernitat “cristiana”, anant encara a qualque funeral, fent combregar qualque al·lot, però sobretot mantenint-se totalment refractaris a res que no sigui la tribu i també la classe. Els “moros”, dins una comunitat que pressiona pel manteniment de les tradicions, amb una càrrega medievalitzant de la religió i les seves estructures de poder i amb un tractament de la dona alarmant, tot i sabent que la població autòctona no està en condicions de donar gaire lliçons a ningú en termes d’igualtat.

Mentrestant, entre la progressia nostrada, i m’hi puc incloure sense gaire manies, hi ha una certa condescendència, fruit d’una superioritat moral o d’un gust paternalista per allò exòtic, que sembla tolerar molt més l’exagerada càrrega religiosa musulmana (des de la litúrgia més o menys simpàtica fins a l’ofegant poder d’imams i cercles familiars que coarten la llibertat dels seus membres) que algunes vel·leïtats i reminiscències catòliques que molt sovint no transcendeixen més enllà. Amb això darrer no voldria que hom pensàs que no em record de la pressió moral, i també econòmica, que exerceix l’església catòlica com a lobi en els nostres cercles de poder. 

En definitiva, tota aquesta enumeració de circumstàncies, casualitats i causalitats ens ha de servir per desembocar en la tesi d’aquest escrit. La relació entre magrebins i autòctons no és estanca i inexistent però, després de dècades d’aparent convivència, la distància entre uns i altres és, si més no, preocupant. La sensació és que som a temps de revertir la situació i de fomentar amb una certa garantia d’èxit la trobada fraternal entre “moros i cristians”. Les festes multiculturals (enteses com una acumulació i no com un intercanvi relacional), les classes de llengua i cultura i l’acostament institucional han semblat fins ara més una operació de maquillatge que no una acció decidida que faci sentir els membres de la comunitat magrebina com a ciutadans de ple dret, tant en drets com també, no ho oblidem, en deures.