La morrejada del rei i la vedet

La figura de Joan Carles I ha estat sempre tan protegida per governs i mitjans de comunicació que només les publicacions estrangeres difonien reportatges amb fotografies que poguessin soscavar la imatge irreprotxable del monarca. Ho va fer la revista italiana Novella 2000, que va mostrar l’emèrit nu en la coberta del Fortuna; la francesa Paris Match, amb les postals familiars de Corinna, el seu fill i el Borbó a una barbacoa en El Pardo; i ho ha fet ara l’holandesa Privé amb unes imatges morrejant-se amb Bárbara Rey a la terrassa del domicili de la vedet. Si aquestes darreres fotografies s’haguessin vist el 1994, quan varen ser preses, i amb el monarca en el cim de la seva acceptació i popularitat, l’escàndol hauria estat majúscul. Avui, dècades després que el rumor del seu romanç s’hagi materialitzat en múltiples relats i rendibilitzat fins i tot per la mateixa exdomadora d’elefants a través d’una sèrie de televisió, les imatges són gairebé irrellevants. Han proporcionat, això sí, un rendible serial familiar a la televisió i sanejat el compte corrent d’Ángel Cristo Jr., el fill –abans víctima i ara botxí– que es venja d’una infància disfuncional activant el ventilador dels draps bruts.

Més enllà de l’entreteniment amb els detalls d’unes banyes públiques –una qüestió purament moral–, la polèmica és interessant des d’un punt de vista polític. Joan Carles I es va exiliar a Abu Dhabi com a mesura tallafoc per al regnat de Felip VI. Una vegada aplacats els escàndols de corrupció fiscal, comptes bancaris, sospites de suborns i donacions tèrboles, la Corona preparava el seu retorn a Madrid per no arriscar-se al fet que morís a milers de quilòmetres d’Espanya. Cercaven una etapa final discreta per enterrar-lo amb honors de rei. No obstant això, les fotos de morrejades amb la vedet ressusciten el xantatge al qual el CNI va cedir a canvi del silenci de l’artista. De nou, el timming s’ha girat en contra de l’emèrit. I, desesperat, ha anunciat la publicació d’unes memòries sota el títol de Resurrección. Contravé el consell que li va donar el seu pare que un monarca mai ha de publicar una obra d’aquest tipus. “M’han robat la història”, assegura Joan Carles I. I no, ningú la hi ha robat. Ell en va construir una de lloances i llums; i va actuar sense plantejar-se que podria haver-hi taquígrafs per a les seves ombres. Ningú podrà cancel·lar la seva figura. Seran els historiadors els que analitzin el seu regnat sense obviar com va anar destruint tot el possible llegat.