En la mort del bisbe Toni Vadell

Aquest dilluns i dimarts, a la catedral de Barcelona i a la Seu de Palma, s’oficien els funerals per monsenyor Toni Vadell, bisbe auxiliar de Barcelona, mort prematurament als 49 anys a causa d’un càncer de pàncrees. La seva carrera eclesiàstica ha estat brillant, i era una de les que tenien més projecció i millors expectatives dins l’Església catalana i balear: molts el veien com el candidat lògic a ser el pròxim bisbe de Mallorca després de l’actual, Sebastià Taltavull, i molts també el veien quasi predestinat a ocupar alguna alta responsabilitat a Roma, on es va llicenciar en catequística per la Universitat Salesiana (la catequesi ha estat el tret característic de la seva tasca parroquial, professoral i pastoral, i especialment la catequesi amb els joves). El papa Francesc comptava amb ell, i quan es va fer públic que patia càncer i que es posava en tractament, li va telefonar: “Espavila’t -li va dir de broma el Sant Pare-, que em fas falta aquí”. No ha estat així: com diu un vers d’Andreu Vidal, “Déu és gelós”, fins i tot amb els seus millors servents.

Toni Vadell, el temps que ha estat bisbe però també abans de ser-ho, i abans fins i tot de ser ordenat sacerdot, sens dubte era un d’aquests servents. Érem del mateix poble, Llucmajor, i de la mateixa quinta, la del 72, i puc afirmar -com qualsevol que el conegués- que ja d’infant la seva vocació i la seva fe eren autèntiques, profundes i sinceres. Tenia una capacitat de treball extraordinària i una intel·ligència fora del comú per a l’estudi de les severes disciplines de l’esperit, certament, però també per a la comprensió concreta i atenta de les persones, que era allò que realment li importava. Entenia el sacerdoci, i després la tasca pastoral, igual que la vida: com un acte d’estima cap a les persones, que veia realment com a germanes seves, fossin creients o no ho fossin. Els seus coneixements de filosofia eren vastos (però mai hauria comès l’acte de vanitat d’anomenar-se a ell mateix filòsof, com fan d’altres amb molta menys preparació) i estimava les arts, les lletres i la ciència, però els coneixements que de debò li van ser útils i el van convertir en una personalitat que avui molts enyoren els va adquirir a casa, apresos de son pare i de sa mare, gent senzilla i amb una idea clara del que està bé i el que està malament. Ell va entendre que el que estava bé era posar-se al costat dels humils, dels afligits i dels que de vegades necessiten ajuda, que som tots. El seu pare va morir el juny passat, i pocs mesos després, a l’octubre, quan ell ja estava malalt i la que havia mort era la meva mare, encara em va enviar un whatsapp per dir-me que havia ofert la missa per ella. Aquesta columna no és lloc per a qüestions personals, però explico això per donar un indici de com era i com actuava el bisbe Toni Vadell. I per afirmar -n’estic segur- que en temps obscurs com els que vivim, més ens val prendre’ns seriosament la fe de persones com ell, perquè és una de les forces amb què podem comptar.