Diuen que la vida imita l’art i aquesta setmana, amb la mort de Rita Barberá, aquest axioma ha cobrat més força que mai. Amb l’adéu definitiu de la dona Obdúlia valenciana es tanca una setmana d’opereta bufa que ha tengut massa secundaris sobreactuats i amb ganes de cloure en fals les investigacions en curs. No sabrem mai perquè el cor de la batlessa més famosa d’Espanya va dir basta, però culpar la premsa d’un greuge proper a la mort frega el ridícul. Els que ara acusen són els primers que l’engegaren a rodar i, aimats lectors, no hi ha res que alimenti més la teoria de la conspiració que els #FalsosCulpables.
Rita Barberá va ser, per mèrits propis, una icona pop –amb perles i bosses de marca– molt passada de rosca, que ben bé podria ser recordada amb l’afecte que hom li té –amb permís de les feministes– a aquella tieta fadrina que dóna tant de joc a les festes de Nadal quan va tocadeta de Beefeater. Ella va ser la Rita del “caloret faller”, la de les abraçades a dojo, la 'populatxera' que feia passejades en descapotable per promocionar la Fórmula 1... El problema d’aquest perfil ‘bonrotllista’ és que Rita Barberá també va ser la de l’endeutament megalòman, la del Cabanyal, la de la Gürtel, la de la visita del Papa, la Rita que va negar el pa i la sal als morts del metro de València, la Rita supèrbia que gestionà 25 anys de vida dels habitants de la capital del Túria i tantes altres coses. Però ara, per obra i gràcia de la seva mort sobtada, sembla que tot això vol ser agranat sota l’estora pel mateix partit que la va defenestrar. Ai las. L’ombra de la culpabilitat sempre sol ser allargada.
'Nihil novum sub sole'. El cas de Barberà ha posat de manifest una altra vegada el problema ancestral que té aquest país (em referesc a Espanya) amb les hagiografies i les recreacions post mortem. Dimarts s’estrenava la minisèrie 'Lo que escondían sus ojos', a Tele 5. L’argument glosava l’amor adúlter entre Serrano Suñer, el cunyat filonazi de Franco, i la marquesa de Llanzol. El personatge de Serrano, interpretat per Rubén Cortada, un cubà guapot d’ulls profunds, ha fet que tothom oblidàs que Serrano va ser el responsable d’enviar més de 5000 republicans a morir a Mauthausen. Un detall fora importància que hom ha obviat per l’avenir de la història d’amor i del 'prime time'. Els cossos famèlics i les càmeres de gas no casen bé amb la passió folla sobre llençols de seda.
Sé que ara algú podria dir-me que això és ficció i que han posat el focus sobre la trama coronària i que el rerefons històric, com que no era un documental, no tenia gaire importància. Hi puc estar d’acord. Però l’edulcorament de Serrano només és el símptoma, no la malaltia que pateix aquest país amb el seu passat més recent. Aquests dies també hem viscut el 20N, data en què el ‘Generalísimo’ va morir, recordem que al seu llit ben calentó i atès pels millors metges del moment i pel seu gendre. A qualsevol país normal, com ja he dit qualque vegada, no es permetria que hi hagués una fundació amb el nom d’un dictador. I molt manco es comportaria que un vicepresident declaràs que Franco “només va afusellar 23.000 persones” i de manera justificada. Com qui xerra de patató en lloc de vides humanes, hom justifica que 23.000 persones fossin passades pel passapurés dels judicis sumaríssims del ‘Caudillo’ i els jutges no hi tenen res a dir. Foren silenciades aleshores i n’hi ha que volen que romanguin en silenci encara ara. Amb la Transició també vàrem fer un exercici massa generós d’hagiografia. Per això, tot i l’espera, és tan important la feina que es fa a la fossa de Porreres. Meam si per una vegada, tot i la manipulació de la nostra història, aconseguim no tornar a repetir-la.