La mort del Hard Rock: il·lusionisme i governabilitat

Sovint, l’il·lusionisme és un recurs de governabilitat en temps difícils, com els viscuts l’any 2011, quan Artur Mas desvià l’atenció de la confrontació social del 15-M –amb el corresponent assalt al Parlament– apujant el nivell d’exigència independentista. En un altre àmbit, l’il·lusionisme d’Eurovegas, un macrocomplex d’oci turístic i casinos, s’utilitzà per emmascarar la situació de retallades socials i d’atur no desitjat.

El primer destí fou Madrid, on no acceptaren les seves exigències, contràries a la legislació tributària i laboral vigent, fet que aprofità la Generalitat per obrir les portes al promotor, oferint allò que l’Estat havia negat, i proposant el Parc Agrari del Llobregat com a indret idoni: turisme de creuers i aeroport; l’AVE i el reclam de Barcelona. Per sort, l’alçada dels edificis contrària a les normes d’AENA i l’oposició de l’Ajuntament del Prat de Llobregat obligaren a canviar d’emplaçament. L’empresari Mr. Adelson fou rebut a Palau com un alt dignatari i va passar de llarg, malgrat la promesa de rebaixar els impostos als establiments de joc i apostes.

Però l’il·lusionisme havia de continuar. Tindríem el nostre BCN-World entre Salou i Vila-seca. Per facilitar-ho, el Parlament aprovà, l’any 2014, la reducció impositiva del 55% al 10% per a les activitats del casino, i la va estendre als quatre ja existents –dels quals tres pertanyen al grup Peralada–, però ignorant si això afectaria la tributació de les 28.095 màquines escurabutxaques o del joc en línia. Tot això coincidia amb retallades dels serveis públics i l’augment de les taxes universitàries.

Amb les expectatives renovades, acudiren a Palau promotors de credibilitat diversa: Dues empreses valencianes –Veremonte i BCN IR 3 SA, aquesta última propietària de la llicència del Hard Rock–; Melco Crown, multinacional del joc xinès, etc. L’any 2018 s’adjudicà el projecte a Hard Rock International i es va donar llum verda a la redacció del PDU i al compromís de compra dels terrenys a la Caixa.

Avui, les derivades polítiques d’aquest procés han enterbolit el relat del projecte. En primer lloc, resulta poc acceptable que un negoci privat esdevingués un instrument de pressió política i causa de l’avançament electoral. En segon lloc, de les declaracions del Govern es desprèn que la proposta no és desitjada, tal com declarà la consellera d’Economia: "Pensem que a la Catalunya de 2024, el Hard Rock no encaixa, però no és una decisió política. Hi ha alguns passos que estan regulats per llei i no fer-los tindria conseqüències econòmiques i jurídiques". Cosa que vol dir que el Govern està hipotecat per decisions anteriors. En tercer lloc, s’han refredat les expectatives del projecte, com ho demostrarà el silenci, en campanya electoral, dels partits que el recolzen, per tal de no perdre vots contraris i evitar defensar un clientelisme poc ètic. I, en darrer lloc, perquè avui el projecte esdevé anacrònic, com ho deixava traslluir la mateixa consellera en referència a les rebaixes tributàries: “A la Catalunya del 2024, a tots ens faria mal d'ulls”.

Però el que sembla més greu és destinar cent hectàrees a aquells usos, sense la visió de l’entorn físic i social que l’envolta. Si la finalitat és la turística, cal valorar la saturació de Salou, amb una població que es quintuplica a l’estiu i triplica l’atur durant la resta de l’any; avaluar els beneficis socials que aporten els centenars d’hectàrees en resorts privats i el fet que avui la patronal admeti que el turisme ha tocat sostre.

El debat sobre el Hard Rock requereix una mirada més àmplia. El Tarragonès ha estat destinat a acollir les instal·lacions estratègiques que l’Estat i la Generalitat no han volgut a prop dels centres de poder del país: petroquímica, refineria, tèrmica i altres, fet que ha dificultat l’expansió i connexió dels nuclis urbans, i ha estat la causa d’unes condicions mediambientals que afecten la seguretat i la salut de la població, a més de la sobreexplotació dels recursos hídrics, la salinització de l'aqüífer i la pol·lució de les aigües costaneres.

Tanmateix, revertir aquesta realitat és condició necessària per assolir l’equilibri territorial i un futur ocupacional digne. Pensem en les 1.500 hectàrees destinades a la petroquímica, l’oferta de 50.000 llocs de treball i l’oportunitat de creació d’ocupació de qualitat, a partir de la inajornable reindustrialització. Avui la Generalitat aposta per la Regió del Coneixement, les expectatives Next Generation, la captació d’inversions i les energies netes. Aquest camí s'haurà de recórrer amb l’aportació de la innovació tecnològica, i Tarragona compta des del 1991 amb la Universitat Rovira i Virgili, compromesa amb les activitats productives del territori, i importants empreses del sector reclamen l’ajuda de les administracions per encetar aquella transformació.

La recuperació del paisatge físic i social del Tarragonès és un objectiu necessari de bona governabilitat, lluny de gesticulacions il·lusionistes. La situació dels terrenys del projecte del Hard Rock, annex a la petroquímica, comporta un capital que no es pot malbaratar, i més quan el planejament vigent permetria usos amb finalitat científica, tecnològica o residencial complementària a una futura transformació de l’activitat industrial. Si això és cert, ¿quin sentit té promoure un complex d’oci turístic, i edificar 745.000 m2 i un hotel-casino de 100 metres d’alçada en forma de guitarra elèctrica?