La mort de Jordi Cussà

M’avisa en David Cussà que ha mort el seu tiet, Jordi Cussà, a qui jo tant admirava i per qui, podem dir, sentia una paraula catalana molt poc usada però precisa: germanor. Aquest Sant Jordi passat, quan va tocar fer allò que es fa de recomanar el llibre d’un altre escriptor, jo vaig triar aquest últim que havia fet amb Comanegra, El primer emperador i la reina Lluna, que és una novel·la d’aventures sobre l’emperador Qin Shi Huangdi (259 aC - 210 aC). Vam dir que quedaríem a Berga, quan la pandèmia ho permetés, i parlaríem de llibres. Tenia dos mons, en Cussà. Aquest, l’històric (va fer una novel·la històrica amb Miquel Alzueta), i l’altre, el de les drogues. Cavalls salvatges és la novel·la amb què el vaig descobrir i una de les meves preferides de la literatura del món. Allò em va semblar un Burroughs a la catalana: tan universal, tan ple de dolor i de fatalitat… Formentera Lady, el mateix.

Sempre explico que fa molts anys ens van convidar a un programa (em sembla que era Avisa’ns quan arribi el 2000) en qualitat de joves autors (llavors ho érem) i, sense voler, ell i jo ens vam intercanviar la jaqueta. Dúiem jaquetes gairebé iguals, i allò ens va semblar un senyal d’amistat futura. El retorn de les jaquetes (ell vivia a Berga; jo, llavors, a Barcelona) va fer que ens intercanviéssim llibres, també, i d’aquí en va sortir una mena de corrent de simpatia. M’acostumo a fer amiga de qui admiro. Em sap greu pensar que Jordi Cussà, de seixanta anys, a qui tant admirava, ha mort i ja no escriurà més.