La mort de la novel·la realista espanyola

És potser un pèl agosarat dir que la novel·la realista espanyola ha mort aquesta tarda, però no hi ha cap mena de dubte que ha perdut una de les seves grans representants, si no la més important de totes. Almudena Grandes tenia un projecte d’una ambició poc habitual a la narrativa contemporània: volia escriure una sèrie de llibres que emulessin els Episodios nacionales de Benito Pérez Galdós, però ambientats a la postguerra espanyola. Es tractava de sis novel·les de caràcter independent que narrarien la lluita antifranquista durant els anys compresos entre el 1939 i el 1964. Recordo que la vaig entrevistar quan en va publicar el segon volum, El lector de Julio Verne (Tusquets, 2021), i li vaig preguntar pels motius que l'havien impulsat a emprendre una feina tan titànica –i tan llarga– com aquella. La seva resposta va ser contundent. Va dir que estava farta que tothom repetís que Franco va morir al llit sense que ningú li plantés cara. Moltíssima gent es va oposar a la seva dictadura fins i tot amb les armes, i ella volia rescatar la memòria d’unes persones que, per motius lògics, van ser excloses de la premsa de l’època. I ho va fer. L’any 2020 va entregar a la seva editorial el cinquè volum, La madre de Frankenstein, i tant de bo la malaltia li hagi permès acabar el manuscrit del sisè i últim títol. No ho sabem. Però el que podem afirmar amb rotunditat és que avui no només ha traspassat la gran escriptora realista de finals del segle XX i principis del XXI, sinó també una dona íntimament vinculada a un pensament d’esquerres lluitador, vindicatiu i, sobretot, sincer.