La mort i la xarxa

Ja és habitual la notícia dels morts que, de fet, són ben vius. La gent famosa de qui s’escampa la notícia de la seva mort, i en corren ja tuits i notícies de diaris, i fins i tot alguna necrològica –escrita fa estona–, quan de sobte ha de sortir el mateix interessat a dir que no, que continua remenant la cua, sa i xerrador. S’ha arribat a un punt en què, de tot allò que es diu a les xarxes socials, n'has de creure ben poc, i així i tot amb prevencions. Les xarxes són sobretot oci, perquè la informació que hi corre és sobretot superficial, titulars i comentaris més o menys feridors, irònics o lúcids sobre aquests mateixos apunts d’actualitat. S’hi fan, doncs, comentaris de notícies, d’una manera més aviat inútil, en el sentit que no tenen cap incidència real, més que potser crear opinió, o fer destacar el propi parer enmig del devessall de missatges. Ho mirem per entretenir-nos, per assabentar-nos del mitjà, no del missatge. 

Això fins i tot s’ha fet més evident amb el canvi d’amo i d’algoritme de Twitter –o X– o com es digui, en què ja l’objectiu de tenir la gent amorrada a la pantalla, absorbida davant de vídeos curts i llaminers s’ha fet tan desesperadament evident que les ganes de fugir-ne haurien de ser molt més accentuades. Ja és impossible veure només el contingut que tu has elegit, que era una de les claus de l’èxit de l’invent en els compassos d’inici d’aquesta xarxa. Internet mai va ser cap utopia de llibertat i informació, però ara és una versió sofisticada de la vella televisió de masses, atiada per nosaltres mateixos i les nostres dèries narcisistes de figurar i incidir i treure el cap enmig de la confusió general, és una veritat més que contrastable.

Interessa més com et posiciones davant d’una notícia que no la notícia en si, que s’acaba convertint en un simple estímul per a treure pit, moralista, independentista, espanyolista, feminista, ecologista, etc., el que sigui, un continu refermar-se en les pròpies opinions davant de la galeria –que ja pensen com tu, i per això et segueixen–, més que cap mena d’estímul per al debat o la polèmica poc o molt il·lustrada. No sé com ens hem pogut acabar enganyant tant: treballant de franc per a l’home més ric del món, que ni tan sols ens paga el mòbil o l’ordinador, perquè és sabut que ara mateix les dades són la matèria més cara del planeta, més que l’or o el petroli. Vull dir que qui emet missatges a Twitter en el fons crea gratuïtament un material valuós, el més valuós, aquest és el motiu pel qual es va pagar per aquest invent més del que es pagaria per adquirir tots els pous de petroli d’Aràbia Saudita, per exemple. Per perforar un pou a Amèrica del Sud demanen poc més d’un milió de dòlars: res en comparació amb els 44.000 milions que va pagar Musk per la màquina de piular. Per bé que el valuós no és el tuit sinó la informació de l’usuari, sigui emissor o receptor: qui és i què vol i des d’on piula. Amb tot això vull dir que ens estem deixant prendre el pèl de mala manera, i no només amb les històries dels morts que viuen, que en el fons son com nosaltres mateixos. Allà tot és mentida, més o menys, o publicitat.