La mossa 21: Jaume Serra i Cardell 'Cuca', 1937

Al Mur de la Memòria als poblers assassinats al voltant de la guerra 'incivil' hi passaven cinc hores i busques d'ençà que, vuitanta-sis anys abans, la culata d'un màuser fos agredida per la punta d'una baioneta que marcà una mossa més, per un altre afusellat al fortí d'Illetes. Aquest 11 de març, vint parells de mans enllaçades formaven un ample cercle al voltant de les dotze del matí. Les ànimes de cinc víctimes allà representades: Juan Orozco Trulla, Antonio Palazón López, Jaume Serra Cardell Cuca, Pere Serra Seguí, i Crisanto Valcárcel Moll, van eixamplar el rotlle estirant cada una d'elles d'un costat. El vent no permeté encendre espelmes al seu record: ens haguérem de conformar a dipositar clavells vermells davall els seus noms, després d’haver-los dedicat vuitanta-sis segons d’eixordador silenci. Dues hores abans, Isabel Crespí Font i Pere Perelló Payeras, ambdós treballadors de l'arxiu municipal, explicaren la programació de la ruta guiada referida a la repressió franquista ressenyada, bàsicament, a la causa militar 17/1936. En queden –de moment– nou més per aprofundir.

Sa Pobla sempre és una font d'inspiració, i amb aquest rerefons no hi havia dubte que fruiria de debò. A més de lluitar contra l'oblit, els relats i circumstàncies personals transmesos rigorosament són –històricament– encisadors. L'episodi del quarter de carrabiners, relatat per la font de transmissió de coneixement en què es transforma en Pere –una persona que no sap tudar paraules– ens traslladà al 36. Ens fregaren les bales i vam sentir els seus impactes a la paret de l'edifici, on alguns desertors de la legalitat es refugiaren: el desconcert dels participants era palès. Allà no s'aclaria ningú; carrabiners, uns legals, altres amotinats, dones de carrabiners, la majoria –endavant i enrere– drets o ajupits –sense saber cap on prendre. Els trets dels tirs deixondidors, juntament amb qualque mort i dona ferida, donaren llum a la situació.

Pau Cañellas Socias s'amagà tres anys a ca seva. Entregat innocentment als colpistes, el fet quasi li costà la vida a mans d'alguns veïns. King Kong, el sergent de la Guàrdia Civil, no el va saber trobar. En Pau se'n va sortir amb sis anys de presó. El seu crim: ser regidor d'Esquerra Republicana. En aquesta aturada al número 101 del carrer Gran, prop del finestró de l'amagatall d'en Pau, una dona no gaire jove afirmà amb fermesa que els morts de la banda 'nacional' els havien provocat ells mateixos amb la perpetració del cop d'estat. El 'desinterès' ianqui per aquest bocí de món nostre serví per introduir Hollywood a les sales de cinema, on els poblers descobriren núvies compostes de color. Rosa Vallespir –madò Rosa Cosidora–, parella d'en Pau, confeccionà el primer vestit de núvia blanc a sa Pobla.

“3 de març del 1937. L'estimada d'en Jaume Serra Cuca, na Dulce María, el visità a Can Mir. La sentència de mort contra en Cuca era ferma i sense apel·lació”. En aquest inimaginable vis-a-vis degueren aparaular la seva unió formal. Obtingut el permís dels botxins, Jaume Cuca i Maria Dolça es van casar a la presó uns dies abans que na Maria arraconàs la roba de color per fer servir la del dol. Dia 11 de març, passades les sis del matí, acusat de rebel·lió militar, en Cuca fou afusellat. Tenia vint-i-tres anys, era socialista i mestre d'escola. Una 'nosa', en definitiva.

Els dies previs al seu assassinat, tancat a la presó de Can Mir, en Jaume Serra seguia un ritual. Abans d'anar a dormir llegia una novel·la –oblidada– assegut en pijama sobre la seva màrfega, fins que li arribava la son. Llavors doblegava la màrfega i la pàgina per fer de punt. El costum no varià ni tan sols quan el van anar a cercar per executar-lo. Aquesta referència fou llegida durant l'homenatge del qual hem parlat a l'inici, on la dona ferma que havia parlat abans, aclarí: la novel·la era de pistolers i es titulava Veinte muescas. Va resultar ser n'Antònia Mercadal de Can Cuca, neboda d'en Jaume, la mossa vint-i-u. El títol se m'aparegué de sobte. Em vaig presentar, li vaig demanar permís per escriure sense vessar sang i me'l va donar. Vam saber després que la firmava Max Brand i que Molino l'havia publicada l'any 1932.  No era una novel·la de l'oest a l'ús. Hi trobam trets destacats: “Sempre esperava que el món girés prou de pressa per a aixecar una mica de brisa”. Dels homes ens diu: “Eixams d’insectes, que anaven d’un costat a un altre, figurant-se que duien a terme els seus propis fins”. L’anònim protagonista descriu –premonitòriament– el tiroteig final: “L'ànima del Dorment va entonar un càntic d'alegria. Estava tranquil; no sentia el menor tremolor en el cervell ni en el cos. El dolor li esqueixava l'espatlla, com si contínuament estigués rebent nous trets. Hauria pogut semblar-li que el llegia en un llibre, tan desproveït de relació es trobava amb el seu propi cos”.

Una part de les explicacions rebudes, la novel·la i l’opuscle facilitat m'han servit de base per a construir aquest text. Vint-i-una pàgines que constitueixen un valuós document que trob que mereixeria ser objecte de l'edició d'un llibre. La memòria poblera recuperada s'ho paga sobradament. Pareix mentida el que poden arribar a empènyer tan poques mans en un 'petit' poble mallorquí.

Veinte muescas acaba amb aquesta frase: “Perduraria fins al final”.