Motivacional

La primera vegada que, ja fa uns anys, vaig sentir un jove utilitzar el terme 'motivat' en sentit negatiu, em va venir molt de nou. En aquesta accepció informal, pròpia de l’argot juvenil, la paraula 'motivat' significa, aproximadament, que algú està exageradament despert o atent, que manifesta una activitat i una capacitat d’esforç inusual, o que es posa en ridícul pel fet de mostrar un interès excessiu per alguna cosa, especialment si la 'cosa' és més aviat real –una assignatura, una relació, una afició...– i no pertany al món de les apps i les pantalletes, per a les quals sempre hi ha indulgència plenària.

'Atenció', 'activitat', 'esforç', 'interès'... l’antiadolescència, en definitiva –ja em perdonaran. No és d’estranyar que la paraula que ho englobava tot tan bé –'motivat'–, acabàs estigmatitzada i condemnada al calaix dels mots pejoratius. Un jove com cal no vol ser un 'motivat'. Mai de la vida.

Als majors, però, aquest canvi d’estatus de la paraula ens va sobtar, perquè sempre li havíem atribuït una connotació positiva. Sobretot d’ençà de l’omnipresència a les nostres vides de l’esport de competició, aquest Olimp de celebritats hipermotivades a suportar tota classe de sacrificis autoimposats a canvi de mantenir registres i plusmarques.

Sia pels efectes de la sobreexposició esportiva, per l’auge imparable dels mètodes i manuals d’autoajuda o per la irrupció a les nostres vides de la pseudoliteratura de Facebook, la veritat és que l’eclosió de la motivació i dels seus efectes benèfics sembla imparable.

A primera vista, el discurs motivacional és alliberador, perquè pressuposa que no hi ha límits preestablerts –'the sky is the limit'– i perquè anatematitza tota temptació de determinisme –res no està escrit. No hi ha cap fita inassolible: només s’ha de trobar el grau de motivació adequada per aconseguir-la.

Les històries d’èxit i les hagiografies de superació personal són una guia eficaç per a qui necessita referents positius per estalonar la pròpia superació. No es pot negar que la motivació és un dopatge eficaç per aconseguir les metes més exigents, un poderós antídot contra el derrotisme i un extraordinari analgèsic davant la dificultat.

Tant és així que fins i tot s’ha generat un incipient nínxol d’'oportunitat' –eufemisme de 'negoci'– amb plataformes de música 'motivacional', editorials específiques i centres de coaching –coach motivacional, en diuen, precisament.

Hi ha qualque cosa inquietant en aquesta sobrevaloració de la motivació, que corre en paral·lel al sobredimensionament de la individualitat i de la llibertat personal. Inquietant i alienant, diria.

Per definició, els súbdits del neoliberalisme ens sentim més lliures que en cap altre lloc del món i que en qualsevol altre moment de la història. Aquesta és la gràcia. Tan lliures que no només hem vist desaparèixer les coercions i pressions externes, sinó que la nova religió motivacional ha decretat l’abolició dels límits. Simplement no n’hi ha: ni els més evidents ni els derivats de les pròpies limitacions.

“Ara t’explotes a tu mateix i penses que t’estàs realitzant”, diu Byung-Chul Han, que explica que el pas de l'has de fer' al 'pots fer' genera noves coaccions i l’angoixa de no fer sempre tot el possible. Un nou i cruel matís de la cínica meritocràcia: “Si no triomfes, és culpa teva”. I, pitjor encara: com que hem establert la lluita contra nosaltres mateixos, ja no hi ha contra qui rebel·lar-se.

Òbviament, l’ensenyament també pateix l’amenaça de la hipertròfia motivacional. Les disfuncions del sistema –o sigui, el fracàs i l’abandonament escolar, per dir-ho clar– sovint es dirimeixen en termes subjectius: esforç, actitud, autoestima... I motivació, clar. La mare de totes les subjectivitats.

L’objectiu educatiu ja no és “l’alumne ha d’estudiar i aprendre”, sinó “l’alumne ha de ‘voler’ estudiar i aprendre”. El 'deure' –manifestament impopular– és substituït per la 'voluntat' –highly rated. I es procura obviar, naturalment, que la capacitat de 'voler' no és lliure i inalienable, sinó que ve determinada per una infinitat de condicionants. La majoria, de classe, per cert.

Però com que gran part dels alumnes, primer, són menors d’edat; segon, per pròpia naturalesa, no senten una inclinació irrefrenable cap l’estudi, i, tercer, tenen famílies ocupades en altres prioritats, la implacable pressió motivacional es desvia cap a la peça més feble de tot l’engranatge: el pobre professor, que resulta –també per naturalesa– poc motivador per a un adolescent.

Repassem: el fracàs escolar és conseqüència de la falta de voluntat d’aprenentatge; la falta de voluntat d’aprenentatge és el resultat d’una greu falta de motivació per part de l’alumnat; la falta de motivació per part de l’alumnat és responsabilitat exclusiva del mestre; ergo...

Nanda Ramon és professora