Un moviment que capgira

Imagineu-vos un talp de conte que ja no fa bategar el subsol, que no excava ni corre, que no gosa treure el cap a la superfície perquè tot l’espanta: els cotxes, els pesticides a les plantes, les bombes inhumanes dels humans; un talp que ha quedat atrapat, paralitzat, sota terra, allà on des de temps immemorials la mort i la vida es troben en el gest que la remou: “seva és la sort de no saber què el manté immòbil/ amb quin nom referir-se/ als ossos que el retenen/ dins del cau”. La poeta és conscient del que la voldria frenar o tornar muda. I nosaltres, ¿sabem què ens retura, què ens emmordassa? Qui més qui manco, en té una idea: una mica per intuïció, pels estudis d’humanitats i científics, i sobretot pels adagis i cançons. Per si de cas, i com que és urgent recordar-ho, Mireia Calafell ha posat títol al poema del talp: ‘Memòria històrica’.

La transmissió de la memòria col·lectiva és vital per a la supervivència d’una espècie, perquè la individual és molt delicada i capritxosa, i la institucional vetlla pels interessos propis. Vet aquí la feina que fa la cultura: moure’s per la plaça amb els pàmpols ben oberts, observant amb uns ulls com dues taronges, amb la boca a punt per esdevenir un amplificador dels qui tenen un fil de veu i per fer sonar la pròpia; i amb el gest del cos sencer com a difusor dels vociferants fanàtics o absurds.

La setmana passada ens manifestàvem en contra de la massificació turística, i la majoria vam comentar la jugada en colla al final. La meva taulada era ben diversa en moltes variables, i per això les idees (i les paraules) borbollaven. Pel que fa al biaix generacional, les companyes jubilades lamentaven “tanta precaució i tant de silenci” entre els més joves que elles, bo i recordant els riscos que havien corregut en defensa dels drets dels treballadors, per exemple. Els qui transiten la meitat natural de la vida i s’han reproduït estaven encaparrats en un altre lament: la impossibilitat de progressar en l’escala social, a diferència de la generació anterior (no es podran comprar un pis i una caseta a foravila, tot i haver aprovat unes oposicions). A mesura que consumíem rondes de birra, els participants vam arribar a concloure que l’extinció de la nostra espècie a hores d’ara és inevitable. Va ser quan vaig treure rabent el llibre de la bossa i vaig dir que la poeta ens diu: “si poguéssiu intuir-ho temptaríeu el mot/ creieu-me un gest faríeu”. Però les senyores merescudament retirades van assegurar que mai no ens ho creiem fins que no ho tenim davant dels nassos i que, si esperem més, acabarem vivint soterrats i anònims i sense entendre res, com el talp; els pares i mares novells no van trigar gaire a apuntar que el gest ja l’havíem fet, amb la penyora d’una altra jornada lliure; i jo em vaig encomanar al moviment dels llavis que llegeixen (com ara al de la mà que escriu). 

En aquestes tertúlies també passa sovint que, quan la fel dels participants està ben encesa, no val igual l’opinió dels que han nascut al lloc des d’on parlen i dels que no. Des de dintre, els ulls formen una impressió de les coses; d’un tros enfora, es té la sensació que la visió és més completa. L’ideal deu ser el moviment de dintre a fora, de lluny a prop –o de sota a sobre i de l’interior a l’exterior, com el talp abans del poema. Canviar de lloc enriqueix, perquè implica mudar de paisatge, de llengua, de costums. El que empobreix és traslladar-se per ocupar, el colonialisme; o quedar-se assegut parant la mà i amb el cor aïllat amb diversos envans de ‘tanmateix’.

Al díptic de Mireia Calafell, Si una emergència (premi Carles Riba 2023), s’hi despleguen els versos gràcils i precisos que van venir a trobar la poeta durant unes vacances a Mallorca; cosits a les veles, éssers i elements de l’illa travessen la mar aferrats al seu dir –alhora antic i futur, alhora propi i comú. El viatge l’ha remoguda de tal manera, que la poeta clou el llibre amb una nova aspiració: una biografia com la del Pancratium maritimum. Una vida que tot ho aprofita: orgànica, trenada, esforçada a ser i mudar i créixer, no pas a retenir, o acumular, o perpetuar-se. La memòria em crida portant un cal·ligrama que vaig escriure, corpresa pel mateix gest, el meu primer hivern aquí: Un lliri esclata s’horabaixa/ i se’m capgiren els dies. Enmig de les dunes, una llavoreta com una ungla de carbó s’embolica en un bulb, del qual brota una tija que sostindrà, quan caigui el sol, els pètals de sal d’una flor que és l’estel de pastor dels peixos. Llegir la Mireia colpeix i conforta, però sobretot desperta sempre les ganes de moure’s: “escric perquè amb el temps he descobert/ que sols importa allò que cansa els dits”.