Moviments

Activista ecologista i portaveu del GOBFridays for Future, Extintcion or Rebellion, Plataforma Antiautopista, Aliança per l'emergència climàtica, Plataforma contra els tractats de lliure comerç, Per una mar sense plàstics, Tot inclòs, Plataforma contra els Megacreuers, Mallorca Blue, Salvem Can Mas..., i encara podria continuar, anomenant iniciatives socials actualment actives a Mallorca que sorgeixen de la necessitat de moltes persones d'activar-se per fer front a les repercussions ambientals negatives, i en molts casos irreversibles, del capitalisme. Sense necessitat de constituir-se formalment ni anar més enllà, amb l'únic objectiu d'ajuntar esforços de col·lectius, entitats i persones conscienciades del problema, per fer un front comú amb relació a alguna de les problemàtiques ambientals que tenim al taulell de joc.

Com diu Aura Lolita Chávez, activista feminista del poble maia K'iche', a Guatemala, defensora de la vida, de la naturalesa, la Terra i el territori, en una entrevista publicada a aquest mateix diari: "Necessitam transcendir que els polítics no són els referents dels pobles. Tenen les seves intencions d'acord amb les agendes de partits. La referència política ha col·lapsat. Ara és de poble a poble, de moviment a moviment." I d'aquesta necessitat és precisament d'on sembla que surten totes aquestes iniciatives socials, cadascuna per fer front a una de les tantes expressions i conseqüències nefastes del sistema capitalista. Un sistema biocida, que ataca la vida i les persones.

Alguns d'aquests moviments sorgeixen per fer front a problemàtiques concretes que afecten la nostra realitat més immediata (una autopista feta d'escòries tòxiques, l'excés de creuers al port de Palma i la contaminació que produeixen i que es pretén obviar des de les institucions, la problemàtica dels plàstics a la mar, la degradació de la vida marina, etc). D'altres, els més recents, tenen aquí un grup actiu, però són moviments de caire internacional, que fan un clam per a exigir una mobilització i resposta global contra la crisi ecològica, ambiental, social i econòmica sense precedents que afrontam com a humanitat i que focalitza sobre una qüestió que posa en risc les regles del joc de la vida, tal com l'hem coneguda fins ara: la crisi climàtica antropogènica.

Hem arribat a un límit de devastació dels recursos que proporcionen i possibiliten la vida que requereix un 'resset' i tornar a començar. Conscients d'aquesta realitat extrema i centrats en la nostra realitat més immediata, cada cop es fa més incomprensible que se segueixin construint autopistes i noves infraestructures que possibiliten més creixement i consum d'uns recursos ja exhaurits. Que se segueixin permetent noves devastacions del territori (urbanitzacions, hotels, promocions de luxe...), que se segueixi creixent en places turístiques, que se segueixi incrementant el parc de vehicles, etc. Però les polítiques continuen anant per aquí. Crec que els polítics locals, immersos en les inèrcies institucionals, les pressions i els interessos dels que volen seguir guanyant doblers ometent la realitat que se'ns revela i rebel·la a crits, no són conscients que alguna cosa important i de fons ha canviat, i és que l'objectiu de les seves polítiques -immediates i a llarg termini- ja no és la sostenibilitat, sinó la supervivència.

Sona apocalíptic? grandiloqüent? sensacionalista? A mi em sembla d'una senzillesa i evidència indiscutible. Per mi l'absurd és voler continuar fent veure que no passa res. Com diu Joan Buades, en el documental 'Tot inclòs. Danys i conseqüències del turisme a les nostres illes', els nostres polítics i una part encara massa gran de la societat fan (feim, potser) com l'orquestra del 'Titanic', seguir tocant com si res no passés mentre el vaixell s'enfonsa. És des de les consciències col·lectives, minoritàries potser, però cada vegada més actives, més esteses i connectades dels moviments i iniciatives socials, que s'ha d'anar estenent i ampliant la pressió, perquè políticament s'assumeixi la responsabilitat de garantir les condicions que permeten la vida. I no una vida qualsevol -com les que ens mostren les distopies cruels de sèries de moda-, no una vida precaritzada, deshumanitzada, violenta i sense sentit, sinó, com diuen l'economista feminista Amaya Pérez Orozco i altres de les ecofeministes de referència, una vida que valgui la pena ser viscuda, de manera col·lectiva i democràtica.