Mugrons censurats
Aquesta setmana passada s’ha produït una més de les ridícules i absurdes polèmiques a què ens tenen acostumades les xarxes socials. De nou s’ha censurat una imatge del mugró d’una dona a Instagram apel·lant a les normes de la xarxa, que no permet publicar imatges categoritzades com a nus, incloent en aquesta categoria els mugrons femenins. Una absurditat, aquesta, que no deixa de ser preocupant per tot el que amaga al darrere.
Abans de res cal fer un apunt important: les imatges de mugrons de dones són vetades a les xarxes, mentre que les imatges dels mugrons dels homes passen els filtres de la censura. No és el primer cop que passa ni sembla que aquesta polèmica estigui destinada a ser l’última.
El cas que ens ocupa aquest cop es fa mediàtic perquè la imatge censurada és la que centra el cartell publicitari de la nova pel·lícula de Pedro Almodóvar, Madres paralelas, on dins la silueta d’un ull apareix un mugró del qual cau una gota de llet, amb clares reminiscències de la pel·lícula de Bigas Luna La teta i la Lluna, estrenada en temps no gaire llunyans i aparentment menys reaccionaris.
Tot plegat ha generat un gran enrenou en què s’han succeït els missatges de suport al cartell i les critiques a les xarxes, on, segons diuen, es veta de forma automàtica tot allò que la “màquina” identifica com a mugró d’una dona. L’algoritme masclista entra en escena.
Unes hores més tard, després de tot l’enrenou a les xarxes, Facebook rectificava i restaurava la imatge amb un argument tan absurd com la polèmica mateixa: deia que en el cas de les accions artístiques es flexibilitzava el criteri i es passava a categoritzar el que era “immoral” com una expressió creativa que, ara sí, es podia mostrar.
La decisió inicial i l’excusa han estat una barbaritat. El concepte expressió artística és tan ampli que, si aquest és el criteri, sens dubte aviat tornarem a tenir problemes. Però aquesta no és realment la qüestió, perquè la realitat és que tot això no va d’art, això va d’igualtat.
Arribades a aquest punt, deixeu-me fer un apart. Fa uns dos anys i mig, quan vaig parir la meva filla, vaig penjar una foto al Twitter celebrant la seva arribada al món. Aquesta fotografia era del meu nadó, acabada de néixer a l’aigua. L’Elna estava recolzada sobre el meu pit i es veia el que vindria a ser una quarta part d’un dels meus mugrons, una taca fosca que ni jo havia percebut en el moment de penjar la fotografia.
Aquesta imatge, que podia ser de tot menys eròtica, va ser vetada per la xarxa social perquè segons els seus criteris era un nu i el contingut podia no ser adequat o, pitjor encara, podia ferir algunes sensibilitats. Tot plegat extremadament indignant.
De nou, l’absurd més extrem fet norma. Sembla que la programació automàtica per vetar continguts no entra en la naturalesa de la imatge, tan sols se centra en detectar l’amenaçant presència d’un mugró femení. Aquesta és la clau de volta de tot plegat: s’ha normalitzat fins a l’extrem la hipersexualització dels nostres cossos.
Això no ve d’ara. El control dels nostres cossos és tan arcaic que encara tenim molts tics interioritzats. Què podem o no podem mostrar les dones o com se’ns qualifica si ho fem ha estat i és una forma de control i opressió sobre les dones. Per exemple, se’ns ha dit que no podem fer topless en espais públics, mentre s’utilitza la nuesa del nostre cos com l’essència del porno mainstream que escalfa els mascles.
Per això són tan importants els moviments feministes com #mugronslliures a Catalunya, que assoleixen fites com que en moltes piscines púbiques tinguem ara el mateix dret que els homes a banyar-nos amb els mugrons al descobert. Fer topless també és una forma de fer activisme, com ho és posar a debat la censura dels mugrons femenins a les xarxes, tal com ho estan fent des del moviment internacional #freethenipples.
Definitivament, els mugrons no són el problema, sinó aquells que se’ls miren i els hipersexualitzen.
La mirada cosificadora que s’ha elaborat i alimentat des del patriarcat sobre els cossos de les dones no pot seguir restant-nos llibertat sobre com volem viure o mostrar el nostre cos.
No es tracta tan sols dels nostres mugrons sinó de com se’ns representa en el món, de què ens diuen sobre els nostres cossos i com se’ns jutja socialment a les dones en funció de com ens mostrem físicament.
El més terrible de tot plegat és que, al final, recau sobre nosaltres la responsabilitat d’aquesta hipersexualització, convertida en una més de les trampes del masclisme. Un altre exemple del patriarcat fet sistema.
