Mundial de Qatar: estem venuts?

La pluja de crítiques al Mundial de Qatar ha caigut des del primer dia. El país no té cap tradició futbolística, ni cap necessitat econòmica d'acollir un esdeveniment d’aquesta magnitud, i, a més, el seu clima pot ser perniciós per a la pràctica del futbol. Però com que tenen petroli i gas natural, amb això n'hi ha prou per comprar influència. 

Per què tot plegat és una calamitat? Anem per parts:

L’esport ja no és esport. Portar un Mundial a un lloc sense tradició futbolística com Qatar és problemàtic i un greuge per als que veiem aquesta competició, que només es produeix cada quatre anys, com l’escalafó més alt de l’esport que estimem. M’explico: l’estimem perquè, com tot esport, a més d'ensenyar-nos a guanyar i perdre, també ens ensenya una cosa més important: ens inculca la cultura de l’esforç, tan necessària a la vida –no només per tirar endavant, sinó també per mantenir la salut mental–. El Mundial a Qatar corrobora que, d’una manera poc esportiva, el que guanya no és perquè s’hi hagi esforçat i tingui qualitat, sinó perquè posa diners sobre la taula. En el món de l’esport, això implica fer trampa. És trist. 

Països més necessitats. L'Uruguai, l'Argentina, Espanya, Grècia, Portugal, Irlanda, Colòmbia, Nigèria, Egipte, el Senegal… tots són països amb una gran tradició futbolística i infinitament amb més necessitat d'acollir un esdeveniment com aquest. El futbol té una gran presència en la vida dels habitants d’aquests països. Però els diners que genera organitzar un Mundial i l’oportunitat de gaudir de partits de tanta talla se'ls queden els rics petroliers de l'Orient Mitjà. 

Insult als drets humans. Des de bon començament, en l’organització de l’esdeveniment, Qatar ha demostrat que els drets humans no li importen gens: hem vist i llegit moltes queixes de treballadors explotats als quals han utilitzat com màquines –més de 6.700 immigrants han mort preparant el país per al Mundial. 

Però no es tracta només d’això. El país és molt lluny de ser un espai que celebri les diferències i la diversitat. L’última gran calamitat que ho demostra han estat les declaracions d’un ambaixador del Mundial que ha dit que “l’homosexualitat és un dany mental”. Això és el que passa quan els diners compren micros amb un gran potencial amplificador: que l’opinió de qualsevol persona amb visions inhumanes pot semblar perfectament normal i vàlida si es diu des d’una posició de poder. I el missatge va calant fins que ja no sorprèn a ningú. Això és molt perillós: la història és plena d’exemples de règims autoritaris que han fet grans desastres dient grans mentides (la raça alemanya és superior, ningún español sin pan, Ucraïna és de naturalesa russa…). No ens podem permetre donar ni un bri de veu a barbaritats com aquestes. Com a lesbiana d’una certa edat, durant els últims anys he vist com els drets dels homosexuals anaven enrere i no endavant en molts sentits. Encara hi ha països on un pot anar a la presó per ser gai. La discriminació que podem patir no desapareixerà mai si persones influents van dient que ets un degenerat mental.

Complicitat. El que més tristesa em provoca de tota aquesta història no és el que diguin o facin els emirs o els ambaixadors, sinó que a tot el món en serem còmplices –fins i tot jo mateixa–, quan encenguem la televisió per veure els partits. Per què ho permetem? Per què no som més conseqüents i sobretot conscients dels efectes d’esdeveniments com aquests, en què un règim imposa la seva visió només pel poder i influència que té? Estem tan venuts? Com és que no hi ha més boicots? Com és que no hi ha jugadors o seleccions que es neguen a anar-hi? O televisions que es neguen a retransmetre-ho? O espònsors a donar diners?

Els diners ho governen tot: estem venuts. Però ens queda una petita esperança: que alguns rics i poderosos s’alcin contra el que és increïblement insultant i retrògrad. Com de costum, podem comptar amb els nòrdics. L’Associació Danesa de Futbol (DBU) s’ha plantat i, tot i que no faran boicot, han tret tots els espònsors de la samarreta d’entrenament dels seus jugadors per posar-hi un nou missatge: “Human rights for all” ("drets humans per a tothom"). Ben clar. La FIFA, evidentment, els hi ha fet treure el missatge i ha vetat la samarreta, perquè diu que això és propaganda política. Dinamarca, tot i que ha perdut, ha respost.

Potser això només és un gra de sorra a la platja, però es tracta d’un gran exemple per a tots. No siguem còmplices d’aquesta gran monstruositat humana.