'Contra mundum'

Ser un contra mundum és ser un d’aquells individus que han decidit viure d’esquena a una certa cultura dominant, al marge de les comparacions que sobre ell es puguin establir, un vertader genet solitari. 

Un contra mundum no s’hauria de permetre dubtar de la necessitat de parlar dels bons llibres de narrativa que ara es posen a la venda, per bé que, com en el meu cas, jo també en tingui un acabat de treure del forn. Algú podria pensar que parlant bé de Contra el món de Pere Antoni Pons –o malament, ja ho veurem– enterboleixo el panorama; tant amb l’elogi que pot distreure l’atenció dels meus propis interessos com amb la crítica refractària, que podria llegir-se –hi ha casos recents– com una reivindicació indirecta del mèrit del meu treball. Però jo no em dedico a la crítica literària; els que segueixen els meus articles sabran que sempre intento parlar de bona fe, al marge d’estratègies més o menys avaricioses. Perquè actuar mogut per aquests principis seria no haver entès res ni d’aquest llibre que ara vull comentar ni de la vida, que –ara més que mai– necessita egos forts, que no són els que temen fer justícia i actuar d’acord amb les pròpies conviccions.

Crec que qualsevol catalanoparlant, i més si es dedica a la cultura i a la seva producció, pot sentir-se interpel·lat pel que aquesta novel·la ens posa sobre la taula. Un esdeveniment còsmic, inexplicable des de tots els punts de vista, s’emporta la Serra de Tramuntana mallorquina, i és la gestió –política, econòmica, moral i psicològica– d’aquest afer, i del solar subjacent, el que permet a l’autor muntar un argument en remolí, el d’un plegat de personatges als quals haurem de seguir per veure de quina manera manegen la seva vida després d’una catàstrofe que no és tan sobrenatural com sembla, sinó que s’acaba convertint en una simple imatge de la indigència dins la qual ens movem. Perquè aquest és un llibre sobre l’alienació dels individus respecte de la realitat que els hauria de ser més pròpia i immediata: no només un paisatge sinó un país, un entorn –una llengua–, que cada dia ens van expropiant, hectàrea a hectàrea, mot a mot, fins a deixar-nos convertits en pelleringues, fantasmes de nosaltres mateixos, desconeguts… No és que a cada bugada hi perdem un llençol; és que cada dia, amb cada cessió acovardida o cínica, hi perdem una muntanya. Aquest és l’argument de fons d’aquest thriller existencial.

Contra el món, doncs, és una novel·la realista, d’una cruesa fins i tot exacerbada, que a partir d’una catàlisi aparentment quimèrica ens narra la vida d’un bon plegat d’individus –un pintor, un gestor turístic ja còmplice dels especuladors, un activista ecologista, una mare i una filla com a reductes d’una última esperança moral…– que veuen com tot allò que els nodria de sentit i de direcció vital s’ha esfumat, ha desaparegut com se’n van la joventut o la memòria. 

Entre el mite i la història, la lucidesa i l’al·lucinació, l’anècdota i la paràbola, Pons demostra un ofici finíssim, d’arquitecte d’esperances inexorables, en una novel·la que, més enllà de bona, també és justa i emocionant.