Entre Murdoch i Zuckerberg

En la pugna entre els mitjans de comunicació i les xarxes socials a Austràlia, crec que per una vegada faig costat a Rupert Murdoch. Si no, m'hauria de posar de la banda de Mark Zuckerberg. És una tria horrible. ¿Dono suport al vell tauró dels mitjans de comunicació que controla News Corp i als seus esforços persistents per arrabassar el poder als gegants tecnològics que han fet miques l’economia del periodisme? ¿O bé em declaro partidària del rei d’internet i de la idea que compartir enllaços ha de ser gratuït i obert, encara que la creació del senyor Zuckerberg s’hagi convertit en el principal propagador de mentides i discursos d’odi que amenaça amb inundar-nos a tots?

El xoc s’ha fet inevitable després que el govern australià hagi fet passos cap a un projecte de llei en què s’estableix un “protocol de negociació amb els mitjans d’informació” que exigiria a les empreses tecnològiques pagar les notícies que apareixen a les seves plataformes. És probable que la llei s’aprovi durant les pròximes dues setmanes.

Al butlletí d’informació de Platformer, el periodista tecnològic Casey Newton ha escrit, amb raó, que la proposta comportarà un “daltabaix” i que és clarament favorable a editors com el senyor Murdoch. Si no s’arriba a acords individuals, les plataformes digitals i les organitzacions de notícies hauran d’entrar (en última instància segons les últimes informacions) en un procés d’arbitratge vinculant inclinat a favor dels periodistes.

Google es va avançar a la tempesta firmant acords amb els tres editors més importants d’Austràlia –entre els quals n’hi ha un amb News Corp que també involucrava altres països– per pagar perquè el contingut d’aquestes empreses de mitjans aparegués al seu servei News Showcase. Google volia evitar que el seu nou sistema de pagament de notícies fos un obstacle per al seu negoci de cerca, altament lucratiu, un escenari que hauria sortit car a Google i que també hauria perjudicat les empreses de mitjans, tenint en compte els beneficis que obtenen pel fet que es puguin trobar en línia. Va ser un moviment intel·ligent per part de Google, que ja havia destinat 1.000 milions de dòlars a establir aquests acords.

Però Facebook té un model de negoci diferent. Els enllaços al periodisme constitueixen només una petita part de les publicacions de Facebook, de manera que tenen poc pes en el seu balanç general. Facebook ha pagat a alguns editors de notícies perquè apareguin a la seva pestanya de notícies, però els termes estipulats a Austràlia li han semblat excessius. Per tant, Facebook, com a primera reacció, va deixar la taula de negociació d’una revolada i, com es diu vulgarment, va enviar els australians a pastar fang. En un primer moment l'empresa va decidir eliminar tots els enllaços de notícies de la plataforma, tot i que aquest dimarts ha anunciat que restablirà la publicació de notícies a Austràlia després que el govern hagi accedit a introduir canvis en el projecte de llei.

La decisió inicial de Facebook implicava que no hi hagués, en el si de la seva plataforma, cap enllaç d’una organització de notícies australiana. Mentre que els vídeos de gats encara s'hi podien veure sense cap problema, la primera escomesa de Facebook per bloquejar les notícies va arrossegar barroerament alguns llocs d’internet amb informació de la pandèmia i contingut relacionat amb emergències, cosa que ha causat una gran consternació allà i a tot el món.

Com ha assenyalat el senyor Newton, el periodista tecnològic: “En lloc de crear una llista negra de llocs de notícies que calia restringir, Facebook va intentar utilitzar els seus sistemes d’aprenentatge automàtic per identificar els editors de notícies i, previsiblement, els sistemes s’han descontrolat de mala manera. Segons s’ha informat, amb el bloqueig als mitjans, algunes pàgines governamentals i d’emergències, grups sense ànim de lucre i el departament de Meteorologia ja no es podien compartir. Tenint en compte el temps que fa que planava la possibilitat de bloquejar els enllaços, sembla que Facebook hauria d’haver estat més ben preparat per quan arribés el moment”.

Ho sembla, però no. La idea que Facebook tanqués les notícies de la seva pàgina web a Austràlia ha aixecat ràpidament fortes queixes que l’acusaven d’exercir censura i un monopoli desbocat. No és així. Si Facebook no vol pagar pels enllaços de notícies i els enllaços no són bàsics per al seu negoci, no té per què fer-ho. Vaig argumentar una cosa semblant fa setmanes quan, arran de l’atac del 6 de gener al Capitoli, Amazon va decidir deixar de permetre que la xarxa social Parler utilitzés els seus serveis al núvol. Parler i d'altres van assenyalar la falta, però cap empresa té l’obligació d’establir un acord econòmic si no vol. Cap mitjà de comunicació té el dret adquirit d’operar en una plataforma determinada.

Tot i això, la jugada de Facebook a Austràlia ha sigut matussera. Ha tingut un punt sinistre i ha donat avantatge als que volen posar fre a l’empresa per motius més legítims, incloent-hi el poc rigor amb què aborden la desinformació i el seu rebuig a la innovació. Si ja hi havia una pluja de crítiques contra Facebook, ara la cosa empitjorarà, sobretot perquè moltes altres jurisdiccions, com el Canadà i la Unió Europea, es plantegen crear normes similars a les d’Austràlia. Amb aquesta perspectiva, sembla que Facebook hauria d’haver sigut més prudent, tenint en compte la persistència amb què el malèvol senyor Murdoch ataca la tecnologia i pinta Silicon Valley com una colla de lladres d’informació que són un perill per a la societat.

Això és irònic, esclar, donat que News Corp ha desplegat arreu del món una gran quantitat de mitjans de comunicació tòxics, més del que sembla possible per a una sola empresa. I amb la seva primera reacció, Facebook entregava a un home sense escrúpols que té una influència important sobre la política d’Austràlia –i dels Estats Units– una potent arma de relacions públiques.

No em va saber greu pel senyor Zuckerberg. I ara és probable que Facebook trampegi la mala premsa després de tornar a la taula de negociació.

Però el senyor Zuckerberg hauria de parar molta atenció a la ira que provoca la seva empresa després de prendre una decisió legítima. És un desagradable aperitiu de la mena d’oprobi que continuarà afrontant Facebook quan se’l posi sota la lupa per coses que fa malament de debò. Dit d’una altra manera: a ningú li agrada ni confia realment en Facebook ni en els seus executius, especialment en el senyor Zuckerberg. Tot i que això pot ser injust a vegades, no ser simpàtic continuarà tenint un preu elevat.

Potser encara és més problemàtica la naturalesa de la proposició d’Austràlia. Crear un mecanisme de protecció per a les empreses de mitjans de comunicació tradicionals no és un moviment innovador per ajudar el debilitat ecosistema financer del periodisme, provocat en part per l’auge dels gegants d’internet.

Tot i que a ningú li agrada la idea de pintar la cara amable de Google o Facebook sense cobrar, la proposició d’Austràlia no ajuda a crear models de negoci sostenibles per al periodisme.

Com he dit, triar entre el senyor Murdoch i el senyor Zuckerberg és horrible. És arraconar totalment la veritable qüestió de fons: aconseguir que arribin més diners a mans dels periodistes. I mentre els magnats lluiten, la informació pateix. 

Kara Swisher és periodista especialitzada en tecnologia

Traducció: Marc Rubió Rodon

Copyright The New York Times