Múscul

A París hi ha uns Jocs Olímpics i molta gent ho mira. Vaig veure, per casualitat, la cerimònia inaugural i, com a la majoria de gent d’X, ho vaig trobar una cosa tronada, una mena de souvenir teatralitzat del que és París i França. Es veu que en aquesta mena de festeigs hom s’ha de vendre com si el públic mundial fos infantil, a partir de tòpics, reculls de llocs comuns que tothom pot identificar, com la Mona Lisa, la Ciutat de l’Amor, la moda francesa i la seva gastronomia, etc. Després vaig llegir a la premsa que tot allò havia agradat molt, per bé que l’encesa de la torxa, amb un vell atleta centenari i en cadira de rodes, va aconseguir commoure’m (un poc). Aquestes coses ja sabem que, més enllà dels esports, i la hipotètica grandesa que encara haurien d’abraçar, giren entorn de la política, i més en concret del nacionalisme més desinhibit. L’amfitrió es llueix nacionalment, i projecta una imatge de grandesa patriòtica, bona gestió pràctica i noblesa d’esperit –ara fins i tot hi ha un equip d’apàtrides–; però els participants sempre van amb la bandera a la mà, i no hi ha cap competició que sigui aliena a la voluntat no de mostrar la grandiositat d’un individu aconseguint una gesta atlètica, sinó la pertinença d’aquest individu a una nació que s’hi reconeix. 

Gràcies a la televisió online i a la carta, veig que puc mirar tots els esports que vulgui, i a l’hora que vulgui. Miro sobretot tennis taula, que és l’esport que practicava de petit, a Inca, al Club de Sa Quartera. Des d’aquí una salutació pel mestre Lluc Amer, un dels millors jugadors de l’Estat, llavors. Amb la seva mescla de brutalitat i delicadesa, el ping-pong s’assembla a la literatura. Veig que el nivell és tan alt, però, que el joc es fa avorrit, fins i tot, ja que poques vegades hi ha punts que es disputin d’una manera competida. Hi ha vertaderes senyores, dones grans competint a alt nivell, exiliades xineses que ara representen altres països. 

Tot, més aviat, és ritualitzat, un intercanvi de pilotes que busquen agafar el rival amb el peu canviat o forçar-li un error inevitable. Hi ha partides de dobles mixtes, amb parelles d’home i dona. De tant en tant es produeixen els coneguts com a ral·lis, els intercanvis de pilotes llargues des del lluny de la taula, enmig de crits i esbufecs de samurai. Llavors, tothom gaudeix, i el públic no deixa de fer tabola. Quan un jugador es veu ja perdut, comença a tirar-li al rival pilotes altes, només per forçar el gran cop i donar espectacle.

Veig també que hi ha esports ben curiosos, com l’skateboard o monopatí; allò que feien –o fan– els al·lots més desvagats i solitaris, a les places, tots els jutipiris i cavalcades damunt de les baranes, s’ha convertit en competició olímpica. N’hi ha que es queixen que no ho sigui el futbol sala. L’únic que meravella de veritat, com sempre, és la gimnàstica, tot el que són capaços de fer, homes i dones, a terra, a la barra, al poltre, etc. És admirable i alhora paorós: la quantitat d’hores que hi ha, allà, en feina acumulada, feta múscul, traça.