El Museu Picasso i “Les Menines” (1976)

De l’article de Palau i Fabre (Barcelona, 1917-2008) a l’Avui (15-VIII-1976). Aquest poeta i assagista va ser un gran expert en l’obra del seu amic Pablo Ruiz Picasso (Màlaga, 1881 - Mougins, 1973). La Fundació Palau, de Caldes d’Estrac, dedica a aquesta relació part de l’exposició D’un roig encès, comissariada per Julià Guillamon, oberta fins al 19 de setembre.

Al Museu Picasso de Barcelona hi ha novetat. [...] La innovació consisteix en una nova presentació d’una part de “Les Menines” de Picasso, que afecta dues sales i, parcialment, el vestíbul que hi dona accés. Aquesta nova instal·lació ha estat feta, se’ns diu, per un equip de l’escola Eina i, segons sembla, a títol de provatura o de tempteig. És això el que ens incita a emetre el nostre judici. Aquesta exhibició està prevista del 7 de juliol al 31d’agost. [...] La instal·lació té els seus pros i els seus contres. Diguem tot seguit que la part que ens sembla més positiva i reeixida d’aquesta nova instal·lació, la que cal considerar com una veritable millora, és la que fa referència a la llum. No hi ha dubte que els quadres estan molt més ben il·luminats i que es veuen molt millor que abans: han adquirit qualitat i relleu. Però l’ordre dels quadres és arbitrari, ha estat supeditat a una distribució esteticista. [...] El respecte i l’ordenació de l’obra de Picasso seguint l’ordre creatiu és capital. És més, la meticulositat en aquest punt, a vegades difícil de seguir, perquè l’obra de Picasso és immensament rica i complexa, és una de les tasques que proporciona una joia més gran quan s’arriba a la descoberta. Perquè aquesta descoberta no consisteix en la simple juxtaposició d’una obra al costat d’una altra, sinó que ens revela sempre un aspecte de la vida interior de Picasso o una etapa del seu procés creador. Doncs bé: aquesta veritat, aplicable a la totalitat de l’obra de Picasso, ho és encara més a “Les Menines”, on aquest procés interior esdevé visible i condensat alhora. L’interès primordial de “Les Menines” no rau tant en els quadres per ells mateixos (que seria limitar-lo a un interès estètic), com en l’encadenament i el pas d’un quadre a l’altre. Aquesta és la seva veritat primordial, que no sols no s’ha de voler escamotejar, sinó que cal posar ben en relleu. Una autèntica presentació de “Les Menines” consistirà, per tant, a fer-nos veure -i si és possible, a fer-nos viure- aquest procés creador, a penetrar en el seu misteri. En aquest sentit, el Museu Picasso de Barcelona posseeix, amb “Les Menines”, un compendi picassià. Algunes obres, que defugen la bellesa, que fins i tot en són una befa (i que fan contrapès, en això, a d’altres de molt manifestament agradoses), ens ho indiquen clarament. “Les Menines” de Picasso són un laberint que cal poder seguir amb un fil d’Ariadna perfecte, sense ruptura. [...]