Els museus i el seu perquè

Els museus s’han manifestat amb motiu del seu dia internacional (dimarts passat). Han produït un volum considerable de teoria, que cada any avança extramurs d’aquestes institucions: la societat, el món i tot el que hi batega. Així, la museística ha destil·lat un estimable corpus de reflexions: diríeu, en un extracte molt comprimit –potser massa–, que els museus volen participar en la construcció del futur. 

Aquest propòsit tan elogiable s’ha estès com una pandèmia cultural. En realitat, molt abans que els museus parlessin tant amb veu pròpia, mancomunadament, ja percebíem la seva voluntat de progrés en les maniobres per fer guanyar centralitat a la cultura. Qui no hi estaria d’acord, tot i el perill que, en cas de tribulació i mudança, el primer que rep és qui està per enmig?

En fi, és l’hora dels museus –beneïda sigui–, perquè el museu és l’organisme on millor s’expressa la salut de la cultura d’un país, tant si és esplendorosa com si, amb perdó, fa el bategot en la indigència.

Els manifests d’aquests dies ens han de donar bones raons per a l’esperança, però ens tranquil·litzaria més si tots els museus que ara volen programar i construir l’avantguarda de l’art i de la societat haguessin complit amb la missió que tenien encarregada en el passat. Amb les missions, en realitat. Aquestes institucions, se’ns diu, han d’evolucionar d’acord amb els canvis experimentats per la societat i, per tant, han d’abandonar els ideals fundacionals dels museus, que s´han fet intransitables de tantes teranyines com s’hi han acumulat. Han de ser els grans laboratoris on s’assagi el futur a partir de les pràctiques artístiques. De quines siguin aquestes pràctiques, ja en parlaríem un altre dia, però se’ns avança que abastarien els més amplis territoris experimentals del pensament i de les emocions.

S’haurà de ser comprensiu, no obstant això, amb qui opini que les societats no tenen per què abocar-hi recursos si abans no s’ha pogut comprovar que els museus han complit amb els seus compromisos anteriors, no fos cosa que el futur engoleixi un passat encara per fer i dilueixi la memòria que havia estat confiada a l’ordenació museística del caos de la creació artística. A més, és des del coneixement rigorós del passat i del present que podem temptejar el futur i el perdó dels nostres pecats.