La crisi sanitària no ha agafat els nostres museus preparats per als seus efectes. Segurament ni més ni manco que no n’estaven, de preparats, el sistema educatiu, ni l’administració pública, ni el nostre model econòmic, ni tants altres àmbits que sabien que el present, i fins i tot el passat recent i no tan recent, els exigia una transformació profunda que s’havia anat deixant.
Aquest dilluns, Dia internacional dels museus, els de les Balears, i no només, han estat tancats. No passa res, més enllà de la gravetat del que passa amb tot. En el seu Dia, han fet alguna activitat virtual, uns més que no els altres, si més no perquè vegem que hi són. Però allò important no és respondre amb petites iniciatives, pròpies d’una situació transitòria com és el confinament. Allò important és com els museus afrontaran el seu futur d’aquí en endavant, igual que l’educació, igual que la resta de sectors. Si pensam que la transformació necessària és només una qüestió digital i tecnològica, ens equivocarem, quedarem nedant en la superfície d’un canvi que hauria de ser de molta més volada. Hi insistesc, no només per als museus.
Esmentar els museus com a símptoma tant d’una patologia generalitzada com de la necessitat de posar-li remei -s’haurà de fer, tard o d’hora- vol dir sentir-los com a part de l’engranatge que hem de reactivar complet i equilibrat, millor si és reprogramat. Encara que se’ns fa pensar que tota reactivació passa pel turisme i la construcció, els museus són una peça més de la maquinària que ens dona vida i ens dota de sentit.
Es veu venir que els museus patiran retallades, com molts altres sectors que no siguin els que ja dominaven la ‘vella normalitat’. Es veu venir que, així, serà més difícil dur a terme la transformació que cal fer-hi perquè, com han dit les directores dels principals centres museístics de les Illes al setmanari de l’ARA Balears, ens puguin ajudar a fer-nos les preguntes i la crítica necessària, perquè ens confrontin amb els referents, perquè ens eixamplin la mirada, perquè puguin crear vincles més directes amb el territori o perquè ens ajudin a ser una societat més completa.
Se’ls menysté com a peça del motor per a la reactivació, tant o més -hi insistesc- com veurem que es menystindrà la cultura en general, l’educació o la investigació científica, que tots ja saben que disposaran de menys recursos per afrontar els nous temps. Això, quan ara seria el moment per dotar-los d’eines perquè l’engranatge que és un país no tingui només dues peces molt grosses i la resta, més empetitida encara, faci que tot plegat vagi de sotrac en sotrac.