Musk i Twitter: llibertat o tirania?

Finalment, després de mig any de capítols plens de tuits precipitats, gestos erràtics i exigències i amenaces a jutges, executius i anunciants durant l’estira-i-arronsa de la negociació, Elon Musk ja és propietari de Twitter. Molt més que una empresa tecnològica —ell mateix la defineix com l’"àgora del nostre temps”—, la companyia de la missatgeria breu era la joguina per la qual l’home més ric del món sospirava i per la qual ha pagat una quantitat molt per sobre del preu de mercat.

Però se'ns planteja a tots la mateixa pregunta: a què respon aquesta obsessió per Twitter en un home que no para de guanyar diners en plena acceleració d’una economia de plataformes que veus com Mariana Mazzucato, Yanis Varoufakis o Ievgueni Morózov han anomenat capitalisme tecnofeudalista? Només cal fixar-se en les tres primeres mesures del dia de la compra, divendres passat, per entendre que assistim a un gir individualista i sàdic del cibercapitalisme que ens governa: de bon matí, el nou boss entrava al bar de la companyia i, en actitud grandiloqüent, s’adreçava als treballadors fent comentaris sarcàstics sobre el passat de Twitter. En paral·lel, pagant una quantitat immoral de diners, ordenava l’acomiadament de les tres principals figures executives que durant mesos han lluitat per defensar-la i, per tant, han combatut l’egocentrisme de Musk: Parag Agrawal, Ned Segal i Vijaya Gadde. La tercera mesura sembla imminent: una salvatge reducció del personal.

Per contrarestar aquesta arrencada, Musk s’afanyava a calmar els rumors de fuga d’anunciants, un sector conscient de l’impacte negatiu que els valors de la desconfiança i la mala reputació causen en l’esfera pública i en els mercats. A més, l’home multimilionari proclamava la salvació de l’ocellet reivindicant la victòria de la llibertat. Autoproclamat “absolutista de la llibertat”, Musk denunciava la censura i els biaixos progressistes de Palo Alto i prometia conquerir el centre radical de l’esfera pública virtual, anul·lant-ne tant els “radicals d’esquerra com de dreta”.

Hores després, el cosí germà Donald Trump el matisaria: “Amb Musk, Twitter ja no estarà dirigit per llunàtics radicals d’esquerres ni maníacs que odien el nostre país”. Deixava així lliure de culpa la dreta llibertària on tots dos s’ubiquen. La preocupant realitat, quatre dies després, és que el camí cap a la liberalització de què Musk parlava ha permès que, per posar un exemple, l'ús de la paraula nigger —un sacrilegi cultural als Estats Units, ja que invoca la memòria de l’esclavitud—, s’ha multiplicat més d’un 500% —segons apunta el Washington Post.

Tot plegat respon a una personalitat narcisista i masclista i a una teatralitat populista que comparteix amb l’expresident Trump. Fanfarroneja ufanosament de la visceralitat de les seves decisions i es despreocupa de la justa mesura de les coses —ja sigui del preu a pagar per un producte, de les implicacions ètiques de ser al mateix temps un usuari compulsiu i un propietari que promet el bé comú, o bé de les cruels conseqüències que es puguin derivar de la compra, com la pèrdua de molts llocs de treball.

Musk podia intuir que amb PayPal estava revolucionant el comerç en línia. Sabia també que amb Tesla faria diners a cabassos venent modernitat i sostenibilitat, i que amb Space X disputaria el tradicional lideratge de les grans potències nacionals en assumptes com la batalla per l’espai renovant la figura del superhome. Però sap que amb cap d’ells ha pogut convertir el món en un gran algoritme privatitzat, a les seves mans, com pretén fer amb Twitter. Com és el cas del metavers per a Mark Zuckerberg, la gran obsessió de Musk amb Twitter és el control global de les economies emocionals del nostre món: Twitter o el metavers no són només la global village que Marshall McLuhan va imaginar amb la televisió i els mitjans de comunicació, sinó que són una arma d’influència massiva que compta amb la capacitat de control infinita del big brother que és internet, que no ens deixa viure en pau, juntament amb un desig irrefrenable d’autoexposició i notorietat com el que atorguen els likes, el retuiteig o la falsa proximitat amb la celebritat.

Aquest assalt a la totalitat de Zuckerberg o Musk traspua un gir tirànic i egoista que posa en dubte la suposada naturalesa new age que les big tech tradicionals (Apple, Google, Facebook, Microsoft i Amazon) ens han volgut vendre. Només caldria rebobinar unes dècades per detectar l’enorme influència que la filòsofa del capitalisme individualista, Ayn Rand, va tenir a partir dels anys 80 en la contracultura tecnològica nord-americana —amb Steve Jobs al capdavant–. La gran obra de Rand, La virtud del egoísmo (editat en anglès el 1964!), que reivindicava l’abandonament de l’altruisme i la devoció a l’interès propi com a exercicis ètics lícits per a l’èxit del capitalisme, ens obliga a ser escèptics amb l‘autoreivindicació que les empreses tecnològiques han fet dels seus projectes com a utopistes i democratitzadors.

Però, tot i que potser el reprovat Elon Musk no estigui tan lluny del venerat Bill Gates en alguns aspectes, és cert que el vell savi de Seattle ha sabut cuinar amb èxit la clau de la reputació social: allò que Max Weber va anomenar “la jerarquia del prestigi”, mentre que, tal com diu l’economista Paul Krugman, al nou grup de “joves més rics que els rics” això ni tan sols els interessa. L’enfadosa cançó de Twitter dels últims mesos demostra que els diners poden comprar l’autoritat però no pas el prestigi.