Què se n’ha fet d’aquelles flors?
Acabem de commemorar els set anys de l’inoblidable Primer d’Octubre. I aquest dijous commemorem la més gran mobilització que hagi conegut mai el país en contra de la brutalitat policial a què va ser sotmesa la pulsió popular i democràtica de dos dies abans. (I, esclar, de la ignomínia monàrquica). Set anys tan intensos com decebedors per a les expectatives que havia acumulat l’independentisme i en què ens preguntem, recordant la vella cançó de Pete Seeger, “Què se n'ha fet d’aquelles flors?” I, com a la cançó, s’escolta la resposta en el vent: “Qui sap si tornaran. Qui sap si mai tornaran”.
I és que el que més ens fa ballar el cap és saber què se n’han fet dels 750.000 vots que l’independentisme ha perdut entre les eleccions del 21 de desembre de 2017 i el 12 de maig de 2024. Una interpretació que ha portat molta confusió estratègica tant als partits independentistes com a les organitzacions que acomboien el moviment cívic. En particular, jo soc del parer que atribuir l’abstenció a la irritació contra el processisme per les suposades covardies i traïcions al referèndum és tan simplista –i interessat– com ho és aprofitar-la per cantar les absoltes a l’independentisme.
En primer lloc, la mateixa xifra dels 750.000 vots perduts per l’independentisme en set anys ja és molt discutible. Per tres raons, i en sentits diversos. Una, perquè el 21 de desembre de 2017 va registrar una alta participació, inflada a causa de l’excepcional polarització que s’havia creat entre la repressió posterior al referèndum i la por que es fes efectiu. De manera que se sol comptar més independentisme que no independentistes hi havia. Dues, perquè sabem que entre els votants a la resta de partits hi havia una xifra gens menyspreable de favorables a la independència. Al Baròmetre del CEO del 30 d’octubre de 2017 ho eren el 30% dels que afirmaven que votarien Podem o Catalunya Sí que es Pot, i que finalment es van presentar el 21-D com a Catalunya en Comú - Podem i van obtenir prop de 370.000 vots. Tres, i a la inversa, entre els qui deien que votarien partits independentistes, en el moment més àlgid, s’hi mostraven en contra entre un 5% i un 7%. Al darrer Baròmetre del 18 de juliol de 2024, ja són contraris a la independència el 19,4% dels que diuen sentir simpatia per ERC!
El cert és que, de vots dels tres partits independentistes que hagin anat a l’abstenció, segons càlculs del politòleg Toni Rodon publicats en aquest mateix diari, no n’hi ha gaires més de 300.000. Menys del 15 % del bum del 21-D. La resta són vots que s’han transvasat a altres partits. Tots són vots d’independentistes irritats? No pas. Al capdavall, el transvasament –com l’abstenció– és un fet habitual que simplement mostra que hi ha molt vot làbil que no és d’adhesió a un partit o a una ideologia sinó que en cada context electoral pren una decisió diferent.
Això obliga a fer una aproximació diferent del catastrofisme habitual entre l’independentisme com també a l’actual eufòria unionista. I és que, en cap cas, es tracta d’adhesions, diguem-ne, de pedra picada, definitives. La meva col·lega, la sociòloga catalana nascuda a l’Argentina Judith Astelarra, fa temps que ha distingit amb molta intel·ligència entre el “ser” independentista i l'"estar-ne". Ser-ne defineix una posició política sòlida, gairebé essencial. Estar-ne està condicionat a la qualitat de la promesa independentista, per la seva plausibilitat i per les condicions i els costos d’aconseguir-la.
Així, la tesi d’un “independentista emprenyat” general per explicar l’abstenció de 300.000 persones o el transvasament de 450.000 vots a altres partits em sembla molt esbiaixada. I, el pitjor, la mala anàlisi porta a errors d’estratègia tant en l’independentisme com en l’unionisme. Així, si bé és cert que els partits i líders independentistes de 2017 no van saber ni poder aprofitar el moment polític, no és cert que el suport electoral que van tenir llavors, en la seva totalitat, en fos, d’independentista. Tampoc no es pot donar per fet que la principal raó de la pèrdua de suport electoral sigui a causa de traïcions i covardies processistes. En la major part dels casos, el vot no independentista a l’independentisme –el que “n’estava” sense “ser-ne”–, o el que s’apuntava al carro guanyador, o el que votava contrariat per la pressió ambiental, ha tornat a la casella de sortida. Se’l pot recuperar? Potser sí, però no només amb crides a una mobilització patriòtica deslligada de capacitats i èxits creïbles.
A la darrera versió més acurada de Què se n’ha fet d’aquelles flors, la tornada ha canviat. Ara Falsterbo ha cantat: “Com és que no n’aprenem, com és que mai n’aprendrem?” Sí: és més exacte.
