Què se n’ha fet, de la revolució de Francesc?

Com jutjarà la història el llegat del papa Francesc? És raonable vaticinar que, entre molts catòlics progressistes i d’altres que esperaven que actués com un revolucionari, el seu papat es recordarà com una decepció.

Tot i que Francesc ha canviat dràsticament el to dels debats vaticans, fent èmfasi sempre en promoure la misericòrdia i la humilitat en lloc de castigar el pecat, sobretot en relació amb els catòlics homosexuals i divorciats, la revolució que els seus admiradors proclamaven no s'ha produït. El Papa ha demostrat que era molt més cautelós i conservador del que molts preveien.

Durant els últims anys de Jorge Mario Bergoglio com a cardenal a l’Argentina i els primers com a bisbe de Roma, Francesc parlava apassionadament de la necessitat de reformar i modernitzar l’Església. Estava obert a la idea de permetre que els sacerdots es casessin i es va comprometre a posar fi a l’estatus de segona classe ocupat per les dones, a algunes de les quals nomenaria per a alts càrrecs de la jerarquia eclesiàstica. Com a papa, va prometre repetidament que acabaria amb la crisi d’abusos sexuals en l’àmbit eclesiàstic que des de fa dècades sacseja el Vaticà.

Però en la major part dels casos no ha complert aquestes expectatives. I com que no ha introduït canvis fonamentals en els ensenyaments de l’Església, les seves iniciatives més controvertides i importants –com ara la decisió, el 2023, de permetre als sacerdots beneir parelles del mateix sexe, i el document del 2016 que obre la porta als catòlics divorciats i tornats a casar per rebre la sagrada comunió– podrien ser revertides per un dels seus successors amb un senzill gest de la mà.

L’any passat molts catòlics reformistes es van enfadar molt quan Francesc, al final d’una reunió mundial de bisbes considerada la trobada més important de dirigents de l’Església en dècades, no va prendre cap mesura per impulsar la seva recomanació més innovadora: permetre que les dones ocupin càrrecs de baix nivell en el ministeri eclesiàstic com a diaconesses.

Francesc, com tots els seus predecessors moderns, ha descartat sistemàticament l’ordenació sacerdotal de les dones amb l’argument que seria una ruptura massa violenta amb la tradició, perquè sempre han estat excloses del sacerdoci. Però molts dels presents a la trobada pensaven que Francesc acceptaria el nomenament de diaconesses, que tenen una autoritat limitada per dirigir serveis religiosos perquè sembla haver-hi precedents històrics en aquest sentit. Els historiadors apunten que, als primers segles de l’Església, tant les dones com els homes exercien com a diaques.

Tot i així, al final Francesc va ajornar la decisió, però assegurant en la pràctica que el tema es deixaria en mans del papa següent. En el seu llenguatge típicament nebulós en matèria doctrinal, va dir a través d’un portaveu que, si bé l’Església continuava decidida a promoure l’autoritat de les dones catòliques, “el tema del diaconat femení no està prou madur”.

Aquesta manera de fer s’ajusta a la pauta que Francesc ha seguit durant tot el seu papat: fer declaracions que mantenien l’optimisme dels catòlics progressistes sobre la possibilitat que hi hagués reformes profundes, però sense modificar la doctrina per garantir que el seu programa reformista sobreviuria al seu papat. Aquesta faceta cautelosa, tot i ser inesperada per als seus partidaris, ara es posa de manifest –i resulta especialment absurda, com molts catòlics pensen– en el cas de la prohibició del control de la natalitat, imposada el 1930 per una encíclica papal i que Francesc no ha revocat.

El 1962 el papa Joan XXIII, l’arquitecte reformista del Concili Vaticà II, va crear una comissió que quatre anys més tard va votar aclaparadorament a favor de permetre el control de la natalitat. Formaven part de la comissió alguns dels bisbes i teòlegs més respectats de l’Església. Però el successor de Joan XXIII, Pau VI, va rebutjar l’informe en un decret del 1968 que va consternar milions de catòlics, així com gran part dels dirigents eclesiàstics. Més de mig segle després Francesc, com tots els successors de Pau VI, ha mantingut la prohibició, tot i que se’n fa molt poc cas.

Francesc també s’ha negat a introduir ni la més mínima modificació en la doctrina del celibat sacerdotal, del segle XI, qüestionada des de fa molt de temps per nombrosos teòlegs perquè als Evangelis no apareix cap justificació directa en aquest sentit. Jesús no va exigir el celibat als apòstols. Als sacerdots sud-americans se’ls va trencar el cor quan Francesc va rebutjar una mesura, aprovada per dos terços dels presents en un sínode del 2019, que permetia l’ordenació d’homes casats a la vasta conca de l’Amazones, on des de fa segles hi ha una dramàtica escassetat de sacerdots.

De tota manera, el seu fracàs més greu com a papa, com el dels seus dos predecessors, Benet XVI i Joan Pau II –ara sant–, ha sigut la seva poca voluntat d’abordar seriosament la crisi dels abusos sexuals de menors al si de l’Església, sovint considerada l’escàndol més devastador per al Vaticà durant segles.

Les seves iniciatives de reforma han sigut, en el millor dels casos, tímides i incoherents. Les bases de dades en línia gestionades per grups que defensen els drets de les víctimes mostren que, cada any, centenars de sacerdots catòlics i treballadors de l’Església són acusats d’abusos sexuals a menors i altres delictes. La tardor passada, la mateixa comissió papal per als abusos de menors va concloure que, per bé que Francesc havia fet alguns avenços, al Vaticà encara li queda molt de camí per córrer per combatre la crisi. En uns quants casos ben documentats l’han acusat d’endarrerir o aturar investigacions sobre abusos sexuals de sacerdots coneguts per ser amics seus.

Els catòlics reformistes decebuts amb Francesc potser tenen ara motius per estar esperançats pel que vindrà després del seu papat. El Papa ha transformat el Vaticà en una institució més tolerant i democràtica, i és possible que ajornés la seva revolució només fins que ell ja no hi fos.

Els seus aliats creuen que ha preparat el terreny per a aquest objectiu mitjançant la seva influència en la composició del col·legi cardenalici, l’òrgan que designarà el seu successor. Ha nomenat el 80% dels 135 cardenals que les pròximes setmanes estaran tancats a la Capella Sixtina per elegir-ne un com a nou papa. La majoria dels que va nomenar són més joves i amb més diversitat racial i geogràfica que els homes a qui han substituït, i molts d’ells semblen molt més progressistes que Francesc.

No s’ha pogut predir mai al llarg dels segles el resultat dels conclaves. Però si els cardenals nomenats per Francesc voten units i mostren lleialtat al papa que els ha honrat amb aquests elegants hàbits vermells, elegiran un successor que aplicarà el programa de canvis de Francesc i potser se sentirà capacitat per anar molt més lluny amb vista a fer-lo realitat.

Copyright The New York Times