Una setmana completa. El 31 de desembre és, sembla que ja amb quasi total seguretat i formalment, per al Consell de Mallorca, la Diada de les mallorquines i els mallorquins. La raó i la lògica apuntaven cap aquí –l’invent de Maria Antònia Munar i l’extinta UM d’intentar, per pur caprici, fer florir un sentiment d’un 12 de setembre que ningú sabia de què anava, no va rutllar–. Descartar idees estrambòtiques com institucionalitzar el Sant Antoni llevantino-pobler que el president Ensenyat havia arribat a suggerir també ha estat cosa bona.
No hi ha dubte que el 31 de desembre és la data que genera consens acadèmic, politicosocial i popular. Dit això, la data per ventura no ha acabat d’arrelar més enllà de Palma – que la viu, com a mínim institucionalment, com una festa pròpia, la Festa de l’Estendard– i dels sectors més conscienciats de la nostra societat civil. En un moment com aquest és bo recordar l’esquerra sobiranista més militant, que des de 1986 organitza una manifestació pràcticament unitària any rere any, així com els intel·lectuals i càrrecs públics que, en el passat, es quedaren sols defensant la Diada. També cal considerar, però, que el sempre present acomplexament del sobiranisme majoritari ha fet que les mobilitzacions polítiques d’aquest dia mai hagin estat massives.
Sovint recomano, a col·legues i amics de Catalunya i del País Valencià, el fantàstic Esclaus i catalans. Esclavitud i segregació a Mallorca durant els segles XIV i XV d’Antoni Mas, historiador medievalista de Santa Margalida, que va publicar fa onze anys a Lleonard Muntaner. En el seu llibre, Mas fa una aproximació acurada a la societat que sorgeix de la colonització catalana posterior a la conquesta de 1229. Es tracta d’una societat on l’element de l’esclavatge és central i arriba en algun moment a representar un 25% de la població mallorquina. Uns esclaus diversíssims on, a banda de musulmans andalusins de la Mayurqa que trobà Jaume I, i llur evident descendència, cal afegir-hi dones i homes procedents de les altres illes mediterrànies –molts sards!–, Àfrica, el Pròxim Orient, el Caucas –el gentilici “rus” és constant en els arxius de l’època– i, fins i tot, l’Àsia Central –crec que és l’escriptor solleric Ferrà i Martorell que té un recull de contes per a infants basat en aquest fenomen: Contes tàrtars de Mallorca–. D’aquí venim. Els mecanismes d’exclusió i segregació que conformen la Mallorca baixmedieval, documentats per Mas, podrien semblar una curolla d’historiadors, però van molt més enllà. La Mallorca mestissa, molt més que altres països germans de la corona catalanoaragonesa, sorgida del món que ha estudiat Mas, desenvolupa una identitat criolla que ens porta al que som avui. Segurament la Diada de Mallorca del segle XXI no pot menystenir aquest fet.
La Mallorca d’avui és un melting pot absolut de persones de moltes procedències que han fet, de la nostra illa, la seva llar. La tesi de Mas és ben profitosa perquè desacredita –si és que cal desacreditar els indocumentats– les ‘fricades’ boges del gonellisme, així com els intents de la part més identitària de l’independentisme de seguir colpejant-se contra la paret d’una realitat polièdrica que no saben interpretar i que els fa fer el mateix discurs ara que el 1991.
En el fons, res és tan diferent. El capitalisme postfordista i les seves crisis d’inicis d’aquest segle han portat la Mariela, colombiana, o la Jenny, gambiana, a casa nostra –que ara és casa seva–, en un avió o una pastera; de la mateixa manera que l’univers precapitalista i postfeudal dels segles XIX i XV va dur engrillonats dins una nau genovesa a la nostra illa –que va esdevenir la seva– el búlgar Tamid o la sarda Piera. Del que es tracta és que els descendents d’uns i altres comparteixin referents comuns que els vinculin com a ciutadans, com a poble i com a comunitat nacional. I, a partir d’aquí, construir la sobirania que necessitam tots: na Mariela, na Jenny, els renéts d’en Tamid i na Piera –que voten el PSIB o El Pi– i els estimats Lluís Apestegia i Mateu Xurí.