Nacionalisme espanyol i Uganda
El nacionalisme espanyol dona per fet que Espanya és una realitat eviterna, és a dir, que va tenir principi però que no tindrà fi. Això fa que la idea d'Espanya incorri en recurrències, fets que es repeteixen fatalment fins que acaben convertint-se en anomalies que condicionen tota la resta. Són fets de pes, que haurien de ser tinguts en compte prèviament a qualsevol anàlisi de la vida pública del país. Succeeix el contrari: són incorporats dins la normalitat, fins que se n'arriba a fer abstracció i sembla que no hi siguin.
Per exemple, que el rei Joan Carles, que va ser cap de l'Estat durant una quarantena llarga d'anys, hagi comès delictes fiscals que han estat provats i que no hi hagi hagut de respondre mai davant de la justícia. Per si no fos prou, fa anys que va fugir de l'estat espanyol i va fixar la seva residència als Emirats Àrabs, una monarquia absoluta que propugna el fonamentalisme religiós, en què no hi tenen cabuda ni els drets humans ni la democràcia (els defensors de Joan Carles acostumen a afirmar que els súbdits espanyols “li devem la democràcia”: les democràcies no són generosos regals d'un monarca, sinó lentes i difícils conquestes dels ciutadans). La Corona espanyola ha mirat de sortejar l'impacte d'aquests fets sotmetent Joan Carles a una espècie d'aïllament i promovent les figures de Felip VI (convertit en rei del nacionalisme espanyol del 3 d'octubre del 2017 ençà), i de la seva filla Elionor com a figures de present i futur.
En això estan, i per això és rellevant que un grup de juristes i exmagistrats progressistes presentin una querella contra Joan Carles, ni que sigui com a manera de subratllar l'anomalia. Al mateix temps, a més, n'apunten una altra, que també hauria de ser destacada sempre abans de qualsevol altra consideració: la descarada parcialitat de bona part de la magistratura espanyola a favor d'aquest nacionalisme essencialista i reaccionari. Tan descarada que arriba al punt d'encerclar el fiscal general de l'estat sota acusacions de revelació de secrets (amb desqualificacions del Tribunal Suprem i de la Guàrdia Civil contra el fiscal, un fet inèdit), ocultant o deixant de banda que del que es tracta és d'un altre delinqüent fiscal, confés, que a més és la parella d'una presidenta de la Comunitat de Madrid que fa honor a la tradició de corrupció que adorna aquesta presidència.
Una altra recurrència és el menyspreu cap a aquells països o nacions que el nacionalisme espanyol, des d'una burrera contumaç, percep com a inferiors. És el cas d'Uganda, que ara ha tornat a ser bescantada (juntament amb Namíbia, Albània i Finlàndia; vegeu què en diu Antoni Bassas) per un altre estimat líder de la indivisible nació espanyola, Florentino Pérez. Això passa dotze anys després que, de manera igualment gratuïta, el misteriós M. Rajoy menystingués també Uganda en un missatge a l'aleshores ministre d'Economia, Luis de Guindos, durant les negociacions del rescat bancari d'Espanya: “Aguanta, Luis, som la quarta potència d'Europa, Espanya no és Uganda”. No, no és Uganda: Espanya és el que és.
