Nacionalisme i família

De nacionalistes n’hi ha de molts tipus. Hi ha els acomplexats, els que es tapen les orelles per no sentir la música de fora, els que obren les finestres, els acostumats, els no acostumats, els que volen i els que dolen. El nacionalisme del rei d’Espanya pot ser conjuntural, arrauxat, ofès, dubtós, magnificent o impostat. Recordem que amb la mare es comunica en anglès, no pas en la llengua de l’imperi, i diria que la llengua que parlis amb qui t’ha dut al món significa alguna cosa. No ho veig ni bé ni malament, això de l’anglès, eh? El meu escriptor preferit, Vladímir Nabókov, rus tot ell, va escriure tota l’obra en anglès, i després ell mateix la va traduir a la llengua materna. Els reis, ja se sap. Es casen per interès i de llengües maternes n’hi ha moltes. Per cert, dic “qui t’ha dut al món” no pas dient qui t’ha parit, que també, sinó qui t’hi condueix. Aquell o aquella que et fa de pare o de mare.

Aquests dies, veient els manifestants al carrer, he pensat en quina mena de nacionalistes són. Perquè el paper que exerceixes amb la teva —pretesa— nació és el mateix paper que exerceixes amb la teva —pretesa— família. Ni més ni menys.

Un nacionalisme que s'imposa, per tant, acomplexat, no natural? Has de repetir i repetir el que som? Així seràs amb els fills, amb la parella. Un nacionalisme que no vol trencada la pàtria i que, per no trencar-la, si cal, acabarà amb els que l’habiten? Vols que Catalunya sigui espanyola però t’hi sobren els catalans? Així seràs amb la família. No et penso concedir el divorci, no t’estimo, t’odio, però la família no es toca, així ha sigut sempre, vull que et fotis. El que és nacionalista violent és pare de família violent, perquè pàtria i màtria s’assemblen massa.