Nadal a tot arreu
A una boca del metro de la ronda Sant Pere, una dona gran, prima i arrugada seu arraulida a recer del corrent d'aire, al racó d’una escala, amb un vas de cartró al davant. No té esma, ni probablement coneixement de llengües per demanar caritat. Seu allà, muda, dient moltes coses. On deu viure? Quina ha estat la seva vida fins a arribar aquí?
Una vintena de nois joves, subsaharians, alts i forts, descansen de les corredisses del gat i la rata als bancs de l’andana, amb els farcells blancs de «top manta» carregats de bosses de mà i imitacions de samarretes del Barça. N’hi ha un parell vigilen els vigilants i els altres tenen la mirada perduda al mòbil, amb pinta d'haver perdut moltes més coses. Quina serà la seva vida a partir d'ara?
Des de la meva taula a l’ARA he vist durant tot l’any desenes i desenes de persones que venen a dormir sota el calaix que fa una façana, al carrer. Ara, des de fa uns dies, algú ha ajuntat una fusta i una tanca d'obres, les ha cobert amb una manta i ho ha convertit en la seva cabana. Em sembla veure que guarda un patinet elèctric. No sé ni quina cara té.
El fotoperiodista Gervasio Sánchez m’envia una foto que podria ser de la Mare de Déu amb Jesús acabat de néixer. S’hi veu una dona que sosté el seu fillet contra el pit. Sembla que el miri amorosament, però només ho sembla, perquè Mónica Paola Ardila, de 28 anys, és cega. Va perdre la vista i dues falanges de la mà dreta als set anys, quan li va explotar una mina antipersones. Ho va explicar la Mònica Bernabé a l'ARA fa un any. Em diu el Gervasio: "Sempre que penseu en les guerres no oblideu que són un gran negoci en què participen els nostres governants favorits, del color que sigui, empresaris i banquers. En realitat, hi participem tots perquè la nostra passivitat els permet actuar amb gran indecència. Bon Nadal".
