De la columna del poeta, dramaturg i articulista Josep Maria de Sagarra (Barcelona, 1894-1961) publicada en el setmanari Mirador (26-XII-1929) avui fa noranta-cinc anys. En els anys d’entreguerres del segle passat Sagarra va aportar a la modernització de la premsa catalana un estil de crònica mundana imatjada, imaginativa, sovint sorprenent. La seva prosa periodística trencava amb les formes de clàssics del temps immediat anterior: la formalitat de Joan Maragall i l’hermetisme d’Eugeni d’Ors.
Nosaltres, gent tradicional, amb la tradició a mà, vull dir: podent servir a la tradició amb una mínima despesa de diners, trobant-ho tot fet i pastat quan es tracta de Nadal, perquè només hem de donar un tomb a la fira dels galls, i ensopeguem l’indiot que pertoca a les nostres dents i al nostre panorama sentimental i econòmic. I si tenim criatures i volem que cantin cançons i que facin pessebre, no ens costa pas aquest legítim esplai, ni un esforç d’imaginació, ni un esforç muscular, [...] Nosaltres, benaurats fills d’aquest país, fills de família, o pares de família, que no ens manquen uns dits piadosos que ens farciran el capó cobejat, ni una senyora que ens oirà les tres misses de reglament, mentre un hom encara fuma el cigarret, entre els llençols impregnats de mandra. Nosaltres tan tradicionals, amb una festa nadalenca estandarditzada, al gust de l’any, i amb les modificacions del moment i amb el gust de vi ranci de les cendres pretèrites, no comprenem des del nostre piset de lloguer, tota la cruesa, tota l’emoció, tota la passió dels Nadals exòtics. Aquí, com totes les coses, el Nadal s’omple de rutina [...] Però imagineu-vos que sou lluny de casa vostra, molt lluny, en una fredor àrtica, o en un caliu purulent dels tròpics. En acostar-se Nadal, el sentiment religiós i el sentiment de joia explosiva van en augment en els temperaments trasplantats per la fantasia o l’aventura. Imagineu-vos el pobre missioner, o el colonial terrible, que li entra la dèria del pessebre i dels villancets, i agafa un negre de viu en viu i el pinta de blanc, per simular un àngel o un Jesuset, i li clava dues ales d’ànec salvatge a l’esquena i amb unes espigues d’ordi inconfortable li fa una corona rutilant i la hi enganxa a la nuca amb un suc de cautxú acabat de munyir. Imagineu-vos les enyorances del capó rostit, en un país en el qual solament es mengen anguiles salades, o en un país d’incalculable ferocitat que s’especialitza a guisar carn de sirena o de verge de disset anys. [...] Recordo haver passat lluny del meu país algun Nadal pèssim, amb tot el desig i tota la febre de l’indiot casolà destil·lant grassa apologètica. Recordo que un dia el meu Nadal es reduí a un embotit de fetge d’ànec i a un peix del Bàltic fumat de qualsevol manera. Recordo un altre Nadal en una taverna trista voltada de rodes i xemeneies que trituraven el cor, en el qual només es podien menjar llonzes de be a la brasa. Aquests dies han estat els més estranys i els més agres de la meva vida. Perquè encara que vulguem martiritzar la tradició, amb retòrica manllevada, hi ha moments que si ens manca l’oli de la tradició, l’engranatge dels nervis no rutlla. Ens sentim com fills d’un hospici, sense pares coneguts, i amb una bata groga, d’un groc de sofre. És per això que quan s’acosta Nadal, i quan soc a la meva taula familiar, no deixo mai de dedicar una llàgrima a tots aquells que volten per aquest planeta, i pels altres planetes de l’infinit, i han de commemorar la vinguda del Messies amb un llom de cocodril, o simplement morint-se de gana arraconats a una paret alta i llisa tota lluent i tota de carbó de pedra.