'Nadja', l'últim llibre d’André Breton (1928)

De la crítica de Lluís Montanyà (Barcelona, 1903 - Ginebra, 1985) apareguda a La Publicitat (20-10-1928) ahir va fer noranta-sis anys. Aquell octubre feia un any que André Breton (Tinchebray, 1896 - Paris, 1966) presentava el Manifeste du Surréalisme, efemèride que va glossar el mateix Montanyà en una peça transcrita en aquesta secció dimarts passat. El periodista Montanyà prenia distàncies sobre el moviment anomenat aquí superrealisme, tot i ser valedor de l’avantguarda com a signant amb Salvador Dalí i Sebastià Gasch del Manifest groc (III-1928). 

El superrealisme no és pas una cosa tan nova com molts es pensen, ni tan sols com creuen els mateixos superrealistes. En essència, no és més que un nou romanticisme, encara que ben diferent del primer. Els principis que informen aquesta escola havien estat previstos per alguns esperits privilegiats, especialment durant l'època romàntica. Ultra el precedent d'Edgar Poe a Marginàlia, podríem citar uns paràgrafs dels Fragments de Novalis, en els quals el gran místic coincideix exactament amb el procés superrealista d'elaboració poètica. Però per a molta de gent el nom és, encara, el que fa la cosa; és el to, encara, el que fa la cançó. I molts dels que mostren una predisposició tancada contra el superrealisme no vacil·larien a declarar la seva admiració per aquells escriptors que el temps ja ha consagrat. A L’Amic de les Arts hem exposat diferents vegades els nostres punts de vista sobre el superrealisme. Avui només direm –abans de referir-nos concretament a l'últim llibre d'André Breton– que per a tot aquell qui l'ha assajada, és evident que l’escriptura automàtica aporta una mena de deslliurança, ensems que una singular exaltació. Un hom experimenta la sensació d'extreure de fons interiors inexplorats larves d'imatges i de pensaments que meravellen i obsessionen. Els escrits superrealistes –ens referim als dels pocs superrealistes autèntics i realment dotats– tenen per a un gran nombre d'esperits, entre els quals ens comptem, una rara bellesa resplendent. Llurs procediments d'inspiració van més enllà, sense dubte, de la literatura, i aquesta és una de les raons de llur riquesa i de llur eficàcia renovadora. En llegir els llibres dels afiliats al grup –l’obra Nadja [de Breton, Nouvelle Revue Française, 1928] ho demostra a bastament– es pot constatar que aquesta poesia no està certament allunyada del misticisme ni del sentit profètic. En les primeres reunions dels cristians, succeïa moltes vegades que algun d’ells, s'aixecava bruscament i començava a parlar amb una mena de deliri inspirat i a descriure visions que omplien de sorpresa i d'admiració els qui l’envoltaven. Al fons del superrealisme no hi ha altra cosa que un misticisme extraviat. Unes paraules de Robert Desnos [poeta; Paris, 1900 - Camp de concentració a Txecoslovàquia, 1945] expliquen, en aquest aspecte, part del moviment: "No crec en Déu, però tinc el sentit de l'infinit. Ningú no té l'esperit més religiós que jo, ensopego per tot amb qüestions insolubles..." [...] El superrealisme té tot l’aspecte d’un nou mite literari, tan buit i tan literari com aquells que ha pretès d’enderrocar. En un altre lloc havem parlat del desesper virtual de la postguerra [la Primera Guerra Mundial] –sentit més vivament com més afinades les sensibilitats– com a una de les més íntimes motivacions d'aquesta literatura extraordinària. Però tot això ens portaria massa lluny, i no és un article de diari el lloc més indicat per a tractar-lo. […]