Un sostre i quatre parets

De totes les necessitats humanes bàsiques potser la de l’habitatge és la font més important de malestar en aquesta part del món anomenada Occident. Quatre parets fermes amb un sostre que ens protegeixi de la intempèrie, que són molt més que això perquè les volem per tenir un lloc propi que serveixi per tornar-hi després de llargues jornades de treball o sortides ocioses, d'aixopluc per a la higiene, per alimentar-nos, per descansar i dormir, un lloc que ens permeti ser i sentir-nos segurs, passar bones estones, estimar, criar, discutir, avorrir-nos, gaudir. Però si en comptes d’una estructura sòlida i estable el que et toca és patir contractes de lloguer que t'obliguen a mudar-te cada dos per tres, o conviure amb desconeguts que transiten zones comunes i redueixen la teva llar a un dormitori pel qual pagues 500 euros al mes, o no poder donar mai per fet que casa teva serà sempre casa teva, és gairebé impossible sentir que vius una vida bona i digna. Feia anys que el problema de l’habitatge havia quedat en segon pla, però en aquesta eterna precampanya s’ha convertit tot d’una en el tema principal. No deixem de preguntar-nos com és que l'actual bateria de propostes no s’havia plantejat abans, donat que qui les anuncia ja era al poder, però els designis dels estrategs electorals són inescrutables.

Jo voldria celebrar amb alegria algunes de les promeses que ens fan aquests dies però tinc els meus dubtes. Per exemple, en el mateix moment que sentia les paraules de Pedro Sánchez anunciant que facilitaria l’accés a les hipoteques a joves i famílies amb menors, se’m van despertar fantasmes no tan vells que emergien d’una ferida encara traumàtica. Recordo molt bé els temps en què es va inflar la bombolla, la temptació que els bancs et posaven al davant dia sí dia també com un caramel enverinat. Deixa de llençar els diners en lloguers, sigues propietari, et farem un préstec que t’ho cobrirà tot: no el 80% sinó el 100%, no et cal ni entrada. Havien arribat a superar aquest percentatge facilitant-te que, a més del pis o la casa, també pogués cobrir el cost dels electrodomèstics, els mobles. Un viatge al Carib? Us el mereixeu, parelleta. Hipoteques a trenta, a quaranta anys. Els diners (i el deute) s’expandien com l’univers. Jo que llavors era d’imaginació catastrofista m’angoixava pensant en un deute tan gran que no podia ni amidar perquè depassava de lluny la meva modesta economia. La sola idea d’estar subjecta durant tant de temps, cada mes, cada mes, sense saber si podria seguir treballant ni en quines condicions, em feia pensar en terribles escenaris de desnonaments i persecució per part de les entitats bancàries. Però ni en totes les meves lúgubres fantasies hi cabia la funesta realitat que va venir a partir del 2008: famílies i més famílies expulsades de casa seva, expropiacions massives de béns particulars a treballadors que havien suat cada cèntim que havien pagat en el que va ser un veritable procés d’acumulació (gens primitiva). Una refundació del capitalisme en tota regla que alguns il·lusos optimistes van veure com el seu final.

El patiment que provoca la manca d’habitatge (el seu encariment desorbitat, els desnonaments que encara es produeixen) no és res més que la continuació d’un desastre que encara no hem superat. ¿Ara hem de tornar a la mateixa via que ens va portar a l’abisme? A qui beneficia promoure hipoteques? No pas a les dones que crien soles els fills, no pas als que comparteixen pis passada la trentena, no pas a les famílies que malden per arribar a final de mes. Sembrem nous processos d’acumulació, noves bombolles que tard o d’hora acabaran esclatant i generaran nous cicles de patiment, angoixa i empobriment de la majoria i enriquiment de la mateixa minoria de sempre.