ProfessoraL’avantprojecte de llei d’educació de les Illes Balears ha suscitat diverses reaccions, entre les quals destaca, com és preceptiu en aquestes latituds, la referida a la sensibilitat lingüística. La Conselleria, però, l’esquiva i demana obrir el debat a altres aspectes de la futura norma.
Normal. En la tramitació del TIL, el govern Bauzá també preferia que es parlàs de l’anglès, però, ves per on, a la gent li va pegar per parlar del català i de la democràcia. Rareses de la ciutadania, com si diguéssim.
Cap problema, però. Es pot començar a escatar el text per altres qüestions d’interès, que n’hi ha moltes. El primer de tot, diria, és saber per a què serveix una llei educativa d’àmbit autonòmic, ja que moltes de les qüestions que s’hi tracten estan sotmeses a ordenaments superiors.
És el cas, per exemple, de la religió a l’escola, que sembla una anomalia anacrònica, però que ve “blindada” per la LOMQE i pels Acuerdos entre el Estado Español y la Santa Sede de 1979, pels quals tenim ensenyaments religiosos avaluables i computables en la mitjana acadèmica fins i tot al Batxillerat (3 i 4 hores setmanals). I, autonòmicament, no s’hi pot fer res.
Així, entre el que ja diuen la LOMQE i altres lleis orgàniques i autonòmiques, i el que diran els decrets que la desenvoluparan, la llei queda en molts d’aspectes com una referència merament descriptiva. El redactat íntegre de l’article 78 n’és un bon exemple: “L’ingrés a la funció pública docent com a funcionari de carrera es durà a terme en conformitat amb el que estableix la legislació bàsica de l’Estat i amb el que, en el seu desenvolupament, aprovi la Comunitat Autònoma en el marc de les seves competències”. I així molts d’articles. Altres peces d’incalculable valor literari i tautològic són els 37.3 i el 64.3, posem per cas.
No sempre queda clar –en l’espai entre l’assumpció normativa i la previsió de posterior legislació– quin és el compromís real que s’assumeix. I massa articles –com el 44.3– resolen les qüestions tractades amb un futurible “el que sigui necessari”.
S’hi objectarà, i amb motiu, que les lleis són vagues per definició i que no tendeixen a concretar ni a transitar el present amb gaire fermesa. Resulta, però, incoherent que sí que s’arribi a la concreció extrema en altres casos, com el de la regulació dels ATD –Art. 82.3–, en què es fa referència al seu horari, llicències, vacances i control horari. O, més encara, el del reconeixement professional de la funció directiva –Art. 121.2– que “blinda” per llei la percepció d’un complement retributiu vitalici per als directors.
Un aspecte sens dubte positiu de la nova llei és la inclusió d’un camp lèxic interessant referit a “qualitat”, “excel·lència”, “internacionalització”, “competitivitat”, “lideratge docent”... perquè ja estava bé de regalar vocables fetitxe a la dreta.
I, amb tot, la paraula estel·lar de la futura llei és l’”equitat”. Les referències són contínues. Només per això ja valdria la pena desitjar-li la millor tramitació i el desplegament més encertat. Això sí, s’haurà de trobar la manera de fer que sigui alguna cosa més que una bellíssima paraula i que aconseguesqui substanciar-se en mesures concretes, totes urgents i imprescindibles.
Per exemple, declarar universals el primer cicle de l’Educació Infantil i la Formació Professional de grau mitjà, és a dir, gratuïts i suficients; establir unes ràtios màximes molt més baixes que les actuals; comprometre’s en una inversió més ambiciosa per a la creació i el manteniment de centres escolars; primfilar el que s’entén per “gratuïtat efectiva” més enllà dels “termes establerts en la normativa bàsica de l’Estat” –Art. 98.1–; assegurar un sistema de beques més concret que el previst –Art. 152.1–; evitar els guetos escolars; i aconseguir una escola pública integradora els matins i compensadora els horabaixes, a través de programes estables d’acolliment, suport i acompanyament.
També implicar-se decididament en la lluita contra la bretxa digital, a l’estil de la llei canària –6/2014, de 25 de juliol–; apostar pel programari lliure i defensar els menors i les famílies enfront dels interessos de les multinacionals tecnològiques; protegir les dades dels alumnes i impedir que els seus perfils i comportaments puguin ser rastrejats; introduir la sensibilitat ambiental tant en la gestió sostenible dels centres escolars com en els principis generals, pedagògics i curriculars que haurien d’il·luminar la nova llei; avançar en la línia de concertar places escolars concretes al servei de les necessitats de la societat, més que concertar centres escolars sencers al servei dels interessos privats; assegurar que siguin les famílies les que triïn els centres, i no els centres els que triïn les famílies...
I, això sí, un altre dia parlarem de llengua.