Nasdròvia!
“Marina Tsvetàieva i jo hem guanyat el premi Ciutat de Tarragona Jaume Vidal Alcover de Traducció”: així ho anunciava Laia Malo (o Laia Martínez i López, pels qui ja l’havíem conegut en una altra vida) aquest cap de setmana. I em permetreu que m’aturi una estona a parlar-ne, perquè aquesta no és una notícia qualsevol.
El Vidal Alcover és, segurament, un dels premis més especials de la nostra cultura. Primer, perquè és un premi de traducció i no a la creació literària, i aquests guardons, tret de comptades i honroses excepcions, no són gaire comuns; segon, perquè reconeix el valor no de traduccions ja acabades, sinó de projectes de traducció que pagaria la pena poder llegir aviat en català. A algú li ve al cap una més excepcional i preciosa carta als Reis? És per això, també, que la seva recepció també és peculiar: no totes les obres guardonades es publiquen tot d’una, després de rebre el premi, sinó que n’hi ha que estan uns quants anys a veure la llum. I, per acabar el llistat de virtuts i de rareses, aquest premi duu el nom d’un il·lustre escriptor, traductor i professor mallorquí: el massa oblidat, el molt enyorat, el no gens reeditat per vergonya dels seus hereus, Jaume Vidal Alcover.
Així, la mallorquina navassenca Laia Martínez i López passa a formar part de la llista de guardonats, que més que una llista comença a assemblar-se a una mena de passeig de la bona fama de la traducció: hi són els joveníssims Pau Sabaté i Eloi Creus, hi són Xènia Dyakonova i Anna Casassas, Miquel Desclot i Pau Vidal i Miquel Cabal i Gabriel de la S. T. Sampol, entre molts altres. El nom de l’autora que Malo ens brindarà és el de Marina Tsvetàieva, que Maria-Mercè Marçal va introduir en la literatura catalana conjuntament amb Mònica Zgustova en una traducció més crematística que aprofundida, i ho farà després d’haver publicat, l’any 2011, Dels troncs d’oliveres velles, els apunts de Max Voloixin en el seu viatge a Valldemossa el 1901, i els més recents Auguris d’innocència (2019), de Patti Smith, celebrats amb entusiasme pel públic i la crítica.
La nova no em sorprèn: com Smith, Malo desplega la seva activitat artística enllà de cotilles i categoritzacions. Venc a dir que quan convé sap canviar de barret, ara el de cantant, ara el de rapsoda, ara el de traductora, ara el de poeta, o que directament està avesada a voltar pel món amb el cap descobert i els pulmons plens i un clavell de versos que li baden per la boca. Ara, una vegada més, s’endinsa en l’aventura de la traducció.
Poques hores abans que es conegués la notícia, Malo compartia aquest poema a les xarxes: “A la bèstia – un cau, / al viatger – un camí, / al mort – una carrossa. / A cadascú – el que pertoca. // A la dona – enginyar, / al tsar – governar, / i a mi – cantar / el teu nom”. No tenc cap dubte que l’eminent traducció de Martínez i López, que publicarà Edicions de 1984, cantarà com pocs el nom de Tsvetàieva en català. Per això i perquè no ens sobren les bones notícies, ‘nasdròvia’, Malo! Llarga vida a la poesia i a la traducció!
