… i sols la natura salva la natura
Com sempre al llarg del temps que hem endreçat com a espècie, només el col·lectiu d’animals humans que es consideren poble salven el Poble. Com sempre a través dels espais que hem anat habitant, els individus possessius, àvids de riquesa i delerosos dels béns del proïsme (que no s’identifiquen com a part d’aquest col·lectiu) s’erigeixen en Poder i subjuguen els altres membres de la pròpia espècie i les altres espècies que conformen la Natura.
Hi ha una cosa que no rutlla i ja no és solament el sistema capitalista occidental, sinó que som tots nosaltres, com a individus d’una de les espècies animals del planeta Terra. Perquè, desenganyem-nos: les empreses (encara) les creen i gestionen Homo sapiens, i no pas intel·ligències artificials ni robots. I els individus que escollim per legislar i governar, i que són genèticament humans, de cada vegada esdevenen còmplices d’aquestes empreses en major mesura –enderiats per l’afany de pertànyer a la seva casta d’animals escollits com a superiors, d’animals parlants.
La Terra reclama terra, l’aigua reclama aigua, el Poble reclama el dret a viure en un tros de terra amb aigua per créixer, alimentar-se, reproduir-se i transitar el món una estona tranquil·lament fins a morir-se; per interactuar amb la resta d’éssers vius amb què coincideix, agrair els que el transitaren abans i respectuosos amb els que el transitaran. Però sempre ens costa tant recordar... Miquel Rayó reflexiona, en un dels seus poemes-caminada: “Trenta anys d’eixides./ Tres versos vacil·lants/ per fer memòria”. El limònium reclama terra, els ardeids reclamen aigua; però l’ésser humà que no fa poble (que no vol ser considerat poble) s’embraveix, egocèntric i avariciós, i reclama un excés de drets: dues cases, tres vehicles, quatre armaris plens de roba, cinc portasses amb taules i cadires i electrodomèstics –per als fills, per als nets! Diners i trastos! ...Pobrets!
Mentrestant, un dels hàbitats més importants del planeta desapareix: les zones humides. Rayó les immortalitza en dibuixos, aquarel·les i versos al seu darrer llibre, Quadern de camp. Haikus del salobrar (El Gall Editor), que ‘justifica’ a través del poeta Basho: “Haiku és simplement allò que passa ara i aquí”. Ara i aquí, si el Poble no torna a mobilitzar-se i contradir, les empreses autoritzades pel Govern balear construiran una urbanització luxosa a les Fontanelles amb jardins entapissats d’una espècie endèmica: Limonium barceloi. Un dia, la flamant urbanització s’inundarà. I segurament aleshores, com que els afectats seran humans de classe alta i/o turística, es modificaran les lleis perquè siguin Llei: es tornarà a prohibir d’edificar-hi i es tornaran a protegir una flora i una fauna desplaçades o ja extingides. Tanmateix, mai no arribaran a enderrocar les construccions; i, segurament, quan la terra s’hagi assecat de nou, els individus del Poble en faran ús –amb perill de mort.
A La nit ovípara (Documenta), Maria Sevilla escriu: “Mai no has pensat, humana,/ que tu també ets menjar”. Els Homo sapiens en general i, més concretament, els animals de l’espècie humana amb ínfules de baula principal de la cadena, no han entès que la Vida és possible per un enllaç infinit d’espècies que interactuen, que necessiten agafar-se, que no sobreviuen sense les altres baules. Han confós (o manipulat) el significat de la paraula ‘cadena’. Diu Jacques Derrida que, de fet, per restaurar una relació de respecte mutu amb els animals no humans no faria falta reconèixer-los la capacitat d’un llenguatge: bastaria que els reconeguéssim la capacitat de sofriment. Bastarien animals humans intentant percebre com ens veuen les altres espècies. I bastaria que el Poble es veiés, a la fi, amb els ulls del Capital: no pas al capdamunt d’una cadena tròfica desnaturalitzada i deshumanitzada –allà hi ha el Capital ben sol, devorant la Natura i menjant-se’ns, caníbal.
El fet que hàgim evolucionat perquè cap altre animal s’alimenti de la nostra espècie ha separat les consciències humanes de la consciència col·lectiva de Natura; però en continuem fent part. Som l’animal que ja no reconeix ni el propi llenguatge ni el propi sofriment. “Sols el poble salva el Poble”, perquè ni empreses ni governs volen entendre i compartir el seu llenguatge i el seu sofriment. Mentrestant, Sevilla també llegeix Derrida, però a ella “fa molt de temps/ que ningú li torna/ la mirada”; i Rayó va transitant els aiguamolls amb la mateixa idea: “Per poc no veig,/ àguila, en els teus ulls/ la meva imatge”. Mentrestant, el Poble –i els poetes–, sentint-nos part de la Humanitat en concret i de la Natura en general, com a mínim ho intentem.
