La naturalitat de Harris
El somriure de Kamala Harris mirant-se Trump amb condescendència cada cop que el deixava en ridícul m’ha quedat gravat com a icona d’un debat entre la dignitat i la insolència que pot fer història. Dubto que un candidat mascle hagués pogut fer tan natural –i tan profund– l’abisme que separava els dos personatges. La seguretat, sempre amb un somriure irònic, la força tranquil·la, si se’m permet dir-ho així, amb què la candidata interpel·lava el seu adversari –incapaç de controlar uns gestos facials de contrarietat i de desconcert que el posaven en evidència–, feia cada cop més profund el forat en el qual Trump s’anava engolint. De registre limitat, la irritació i les mentides eren l'única reacció cada cop més automàtica. En definitiva, la seva manera d’estar al món. Diu Ricard Solé: “Formar part d’un grup en la dinàmica impulsada per la desinformació implica odiar l’altre”. I aquesta és l’estratègia amb què Trump fa anys que atrapa una bona part dels nord-americans. La persistència ho ha convertit en normalitat, però s’hauria de perdre la por de plantejar qüestions que ajudin a entendre com els Estats Units han arribat fins a aquest punt: tenir un professional de l’odi com a abanderat de la meitat de la població.
Deu haver arrelat molt ressentiment en la societat nord-americana perquè ni les condemnes judicials, ni el cop d’estat frustrat ni la insolència convertida en categoria hagin tingut cap cost per a ell, reducte d’una part d’Amèrica en estat de frustració permanent. Per això, malgrat l’èxit de Kamala Harris, malgrat l’espatarrant naturalitat amb què va posar en evidència el sinistre personatge, cal ser prudents. No tot està guanyat. El mapa dels Estats Units és ple de zones d’ombra carregades de recel contra l’Amèrica liberal i cosmopolita. I unes normes electorals no actualitzades permeten als republicans guanyar amb molts menys vots que els demòcrates si finalment la partida es juga en cinc o sis estats clau.
Tanmateix, si hi ha un motiu d’optimisme és que una candidata sense prejudicis ni complexos va deixar tan en evidència el personatge, amb naturalitat i sense agressivitat impostada, que fa pensar que potser sí que aquesta vegada alguns sectors, predominantment femenins, de l'electorat trumpista comencen a perdre la fe. En tot cas, el que costa també d’entendre és que les lleis i els costums nord-americans permetin que un delinqüent, condemnat i amb causes obertes, pugui ser candidat a la presidència, amb l’aval de la Justícia. I que no hagi generat dissidències en part dels poders civils afins als republicans. Al contrari, Elon Musk i companyia, abanderats de l'autoritarisme postdemocràtic, han fet de Trump no sé si dir-ne el seu ninot, o la seva mascota. I tenen molt de poder.