Naturalment artificiosos

Qualsevol haurà pogut constatar-ho: al supermercat hi ha begudes carbonitzades amb gustos ‘exòtics’, ensucrades i enllaunades, molt més barates –preu per litre–, que la ‘simple’ aigua mineral. L’aigua de Vichy porta gas carbònic, però ja naturalment sorgeix gasificada del subsol, tot i que després, artificialment, se n’estabilitza el gas a l’embotelladora. A d’altres aigües, però, el gas hi és afegit per l’home, al contrari que certes aigües no aptes per al consum humà, que ja sorgeixen de la font amb gasos com el sulfur d’hidrogen, o amb minerals tòxics, com el mercuri. No cal dir que preferim l’aigua embotellada i gasificada que no la naturalment tòxica. O, per dir-ho d’una altra manera, que relacionar de seguida allò natural amb l’excel·lència, la salut, la justícia, etc., i allò ‘artificial’, amb la toxicitat, la desigualtat, la injustícia no és més que un prejudici que no hauria de resistir un escrutini racional. És més natural morir-se per culpa d’un bacteri que no curar-se amb medicines o cirurgia. Si l’esperança de vida és més alta ara que al segle XV no és perquè mengem més coses ‘naturals’ sinó que ens envolten i protegeixen més artificis en forma de remeis, etc. 

Ferran Sáez ha escrit un assaig lucidíssim entorn d’aquests conceptes, els quals van més enllà de la banalitat de l’aigua de selz o l’esperança de vida. Molts dels equívocs, debats i polítiques que poden derivar-se d’aquestes confusions provenen de no haver pensat amb un cert rigor l’abast i els orígens d’aquestes consideracions. La feina del filòsof és la de forçar-nos a pensar millor; i la de l’historiador de les idees, de fer-nos veure que tot és una mica elàstic i contingent, que els conceptes i categories amb les quals pensem el món tenen un origen, i que aquest no és aliè a les dinàmiques de poder i a les cultures o modes que en determinats moments regulen el mercat intel·lectual. Aquest llibre que acaba de sortir a l’editorial Pòrtic (La fi del progressisme il·lustrat. El debat natura/artifici en la política) constitueix una bona mostra del que acabem de dir: un afany assagístic per precisar conceptes, desfer barroeries intel·lectuals molt assentades, mostrar la deshonestedat de certs posicionaments doctrinals i apostar per alguna mena de llum, que participi tant del pragmatisme com de l’escepticisme. 

L’autor no tem ficar-se en el camp minat de la ‘teoria de gènere’, ni dir les coses pel seu nom davant de les rodes de molí amb què combrega bona part del món acadèmic des de fa massa dècades. Sáez sap d’on venim i prova d’explicar per què. No li fa por cap linxament a les xarxes, ni sembla que tampoc perdre la feina a la universitat. Tot ho enraona i matisa, cosa ja no gens habitual, i ho fa amb un estil irònic, digressiu i sanament vitriòlic, que tant s’emparenta amb els clàssics com amb assagistes moderns com Pascal Bruckner o Marc Lilla. Un assaig que convé, més que llegir, llegir i subratllar.