La nau desnonada a Badalona: un problema endèmic

Recordo un esdeveniment de fa molts anys –en un anys no millors que els d’ara– quan el barraquisme d’aquells temps de postguerra i d’immigració dins l'Estat havia format un cordó de misèria al voltant de la Ciutat Comtal. El fet de tenir molts anys té molts avantatges. Entre d’altres, acumular records. I jo en tinc –i molts– de la meva estimada ciutat. De bons i de dolents.

Corria l’any 1966, el Somorrostro, al costat del mar, entre els actuals Sant Martí i la Barceloneta, era un barri que avui aconseguiria que els turistes que gaudeixen de les extenses platges del litoral barceloní es fessin creus de la seva existència. Al populós Somorrostro –gairebé una ciutat– hi malvivien 15.000 persones en 2.400 barraques construïdes amb cartrons, pedres, xapes, fusta, plàstics i materials de rebuig. 

La vida desgraciada d’aquells milers de persones arribades des de diferents punts de la Península era un motiu més per a les pel·lícules de l'España profunda que van omplir la meva infantesa, darrere els implacables No-Dos.  Allà es va gravar la famosa Los Tarantos,  dirigida per Francesc Rovira-Beleta l’any 1963 i protagonitzada per Carmen Amaya.

El cel·luloide reprodueix el que vol, però la vida del dia a dia dels habitants del Somorrostro la coneixíem –almenys des de fora– aquell jovent del qual jo formava part i al qual movia una solidaritat envers els germans que vivien tan lluny de la nostra felicitat de l'Eixample o de la Bonanova.

Un bon dia es va decidir acabar amb aquella vergonya, al·legant el perill de desgràcies que suposava viure allà. Una visita del dictador va ser el pretext per acabar amb aquest desastre ciutadà. No dubto que hi hagués una part de bona voluntat per remeiar aquella misèria, però també es feia evident que els motius del desnonament forçat eren molt més urbanístics que solidaris. Perquè, en realitat, la reubicació del pobladors del Somorrostro en altres indrets –provisionals però que es van allargar sine die– al Camp de la Bota, l’Estadi de Montjuïc o l’antic Pavelló de Bèlgica de l’Exposició Universal reproduiria ben aviat la mateixa situació. 

Han passat més de 50 anys de tot allò i s’acaba de produir una situació tan semblant a la de 1966 que em fa dubtar dels motius que han mogut el fons de la qüestió. Parlo del desnonament de la nau de Badalona. És veritat que el perill d’aquests assentaments –el nou barraquisme urbà– es va posar de manifest en l'incendi d’una altra antiga fàbrica de Badalona ja fa un any. Però he seguit una mica de prop com s’ha efectuat aquest desnonament i moltes famílies que hi vivien havien fet el possible per organitzar-se de manera que la higiene, l'ordre i la pau seguissin un estricte “règim intern” –en són testimonis col·laboradors d’associacions que els han donat suport–, i penso que potser la d'ara era una situació molt diferent de la de la nau del barri badaloní del  Gorg. A més, crec que el desnonament podia haver-se fet d’una altra manera, menys agressiva. I sobretot no haver-se executat fins a poder donar alguna solució a una sèrie de famílies que es van veure arrossegant els mobles, electrodomèstics i altres propietats aconseguides amb molt d'esforç a mitjanit al carrer, sense una mínima alternativa i amb l’angoixa d’un futur ben fosc. 

L'11 de gener la setantena de persones que vivien a la nau ocupada del carrer Progrés de Badalona van demanar aturar el desnonament previst per a l'endemà passat, el dijous dia 13. Consideraven que el moment actual feia inviable la sortida per la manca d'alternatives d'habitatge, l'altíssim nivell de contagis de covid-19 i la forta baixada de les temperatures. Eren arguments importants. Es comprometien a abandonar la nau en tres mesos si s’aturava el desnonament. 

No em vull ficar –per manca d'autèntic coneixement– en les picabaralles entre els serveis socials que desitjaven l’ajornament del desnonament amb l’objectiu de trobar alternatives socials per al col·lectiu en el moment que es materialitzés la sortida de la nau i les administracions i la Sareb, propietària de la nau. Però, ¿no era possible pactar una solució després que el jutjat s’hagués negat a aturar el desnonament?

Situacions com aquestes i l’augment dels sensesostre a la nostra ciutat –a l’Hospital de Campanya de Santa Anna sentim massa sovint la famosa frase “amb la meva paga, o menjo o dormo”– fan evident la urgència de solucionar el problema de l’habitatge social i que aquest problema hauria de passar per davant d’altres coses, necessàries, però no urgents. Perquè arrosseguem un problema que s'ha fet endèmic.