Nàusees al Raval
1. La temporada teatral ha començat amb un munt de regals per a les emocions. El matrimoni de Boston, La gavina reversionada, l’estrena del Jordi Galceran i l’últim viatge del vaixell de Mar i cel són quatre apostes tan diferents com infal·libles. N’hi ha una, Tots ocells, que ja es va estrenar a la primavera, i que ara continua posant dempeus els espectadors després de tres hores i mitja de funció. Quan fa just un any del terrible atac de Hamàs i de la resposta desproporcionada de Netanyahu, veure la història d’amor impossible entre dos universitaris com la Wahida, palestina, i l’Eitan, jueu, posa la pell de gallina. Més enllà del conflicte etern que planteja Wajdi Mouawad i de la sensibilitat d’Oriol Broggi per dur-ho a l’escena, l’última hora del que passa avui a Beirut, Ramallah o Tel-Aviv et fa viure l’obra amb una indignació continguda i una sacsejada que et punxa la consciència. I surts del Teatre de la Biblioteca i tots els nostres problemes semblen menors, de pa sucat amb oli. Però surts del teatre i, no ho vull deixar de dir, et trobes el mateix que quan hi has arribat. Un Raval que, de tan brut, fot fàstic.
2. Els Jardins de Rubió i Lluch fan una pudor de pixum insuportable. La fortor ha quedat impregnada ja a les pedres del que podria ser un dels passatges més bonics de Barcelona, entre el carrer del Carme i el carrer Hospital. Hi ha pixats recents, del dia, que encara es poden trepitjar, però n’hi ha que s’hi han filtrat per fer-hi vida. Sembla mentida que la ciutat s’hagi deixat perdre un conjunt medieval com aquest, amb les construccions al voltant de l’Antic Hospital de la Santa Creu, amb tants racons bonics però, avui, cada un més vomitiu que l'altre. Brutícia, xeringues, ampolles buides, merda de gos i no de gos... La sensació és, a tota hora, molt desagradable. Els tarongers fan pena, els arbustos estan deixats. I la decadència és tan pregona, estem tan a punt de tocar fons, que suposo que l’alcalde Collboni no trigarà a posar-hi remei. Quan s’acabi la Copa Amèrica potser recuperarà la llista de les prioritats. També pel que fa a la neteja.
3. A hores d'ara el Raval, el nucli antic, el districte de Ciutat Vella, digueu-li com vulgueu, està molt brut. En dono fe. Ho veig quan baixo a la redacció del diari o, setmanalment, quan vaig a l’Institut d’Estudis Catalans. Per motius familiars, he passat moltes hores al carrer Joaquín Costa. La tieta Montse regentava La Granja de Gavà, l’antiga lleteria on va néixer Terenci Moix. En la darrera dècada, el barri ha perdut molt. El fenomen ha estat trist, gradual i imparable. Les botigues de tota la vida han anat desapareixent i als seus locals han obert establiments que, en general, no conviden a entrar-hi ni a passar-hi. I, en aquest peix que es mossega la cua, el barri s’ha anat degradant, embrutint i fent-se desagradable. Joaquín Costa, avui, fa frontera entre la ciutat que encara malda per sobreviure, en direcció a la Rambla, i un món marginal, cap al Raval més sòrdid, on tenir un lloc per dormir i dos àpats calents és l’objectiu de massa gent.
4. Barcelona té una gran oportunitat en el triangle que formen la Universitat, el Liceu i el mercat de Sant Antoni. La zona hauria de ser un hub cultural i de coneixement únic al món. La Biblioteca de Catalunya, el claustre del Pati Manning, el de la casa de Convalescència, el CCCB, el Macba, el Convent dels Àngels, el Teatre Romea, el Teatre de la Biblioteca, la llibreria-cafeteria de la Central, l’Escola Massana, el campus de la Blanquerna dels futurs periodistes, el campus de Geografia i Història de la UB, la seu de l’IEC, la nova redacció de l’ARA, la futura seu editorial d’Abacus Futur... Si tot això fos a París, en farien Le Marais. Aquí, de moment, brutícia, deixadesa i, el que és pitjor, cap projecte per millorar-ho.