Navegant i, alhora, perforant

L’article que fa quinze dies vaig publicar en aquestes pàgines tenia per tema presentar normes sobre el comportament parlamentari que són ara indicades per als partits que en termes generals donen suport al govern espanyol i que pretenen, és de suposar, articular una política sostenible, la qual cosa –donat el tarannà actual de PP i Vox– vol dir una política que sigui compatible amb evitar una majoria absoluta d'aquests dos partits a les legislatives que vindran dintre d’uns anys. Proposava dues normes: fer polítiques de centre i no fer guirigall parlamentari. Per a això darrer recomanava dues regles: negociar i pactar abans de tramitar lleis al Congrés i evitar la geometria variable, és a dir, per part del PSOE no cercar l’ajut del PP i per part de la resta no votar mocions del PP o Vox.

Amb la discussió de tres decrets llei hem tingut aquesta setmana la primera experiència parlamentària. Permeteu-me comentar-la a la llum de les normes i regles que acabo de descriure.

Pel que fa a projectar una imatge centrista crec que el resultat de les votacions passa el test. El vot favorable del PNB i, sobretot, el desmarcatge de Podem ho avalen. Podem sembla en procés de fer-se l'harakiri. Un partit d’extrema esquerra votant amb Vox? En contrast, Sumar queda centrat.

El guirigall parlamentari, però, no l’hem evitat. Els tres decrets no havien estat pactats. No sé si això ha sigut primàriament perquè el PSOE no ho ha volgut o perquè Junts no s’hi ha prestat. Com que tampoc sembla que els altres partits haguessin participat en una negociació prèvia, és probable que el PSOE hagi fet la provatura d’una política més unilateral: aquí teniu els decrets, són globalment bons i els votareu perquè l’alternativa seria pitjor. També ha tractat d’obtenir el vot del PP. És possible que aquí Junts hagi aconseguit el que potser es proposava: treure algun rèdit de la votació i fer raonablement creïble que el futur parlamentari pot ser caòtic si no es negocia a l’avançada. Si el PSOE és prudent, és el que farà. Les implicacions d’un guirigall persistent són massa dolentes.

Pel que fa als rèdits que Junts ha obtingut –i que en una situació estabilitzada serien els que també obtindria en una negociació prèvia–, dues observacions:

• El “traspàs integral de competències en immigració” és un terme massa grandiloqüent. Sembla que Junts s’avergonyeixi del que realment pot ser que hagi aconseguit, que és la delegació d’algunes competències en la gestió de les polítiques migratòries. Donada la seva importància, no es tracta d'un fet menor que calgui devaluar amb magnificacions retòriques.
• Prioritzant el tema de la immigració, Junts situa la competència amb ERC en el seu terreny natural, i això és bo. En efecte, es desmarca d'ERC per la dreta en l’eix de la gestió econòmica, que és on realment es diferencien.

Afortunadament, la idea de forçar per la via política el retorn d’empreses va decaure. Era un error. Transmet un missatge de viure en el passat. El que va passar, va passar, i és irreversible. El futur econòmic de Catalunya l’hem d’encarar des de la situació que ara tenim i no intentant reconstruir el passat. Des d’on som, les possibilitats econòmiques de Catalunya, si les sabem impulsar bé, continuen sent molt notables. I si en aquest camí alguna empresa retorna la seva seu a Catalunya, doncs serà benvinguda, però no és una qüestió de vida o mort.

Ara bé, a l’apartat del guirigall parlamentari Junts està cometent un error més greu. Sembla tenir una necessitat compulsiva d’humiliar el PSOE. De refregar-li per la cara la dependència dels seus vots. I què en treu, d’aquesta actitud? Doncs inflar ressentiments, projectar una imatge de desori i, en definitiva, propiciar una victòria contundent de la coalició PP-Vox. És una actitud infantil impròpia de la tradició que Junts representa.

Al meu article anterior reconeixia que tindríem incidents d’immaduresa i que la perfecció no serà possible, però advertia que no ens podíem permetre gaire imperfecció. Aquesta setmana ha estat imperfecta, però no desastrosa. Queda temps. Si tots els partits aprenen la lliçó de la setmana, les coses poden anar bé. Si continuem mesos i anys com aquesta setmana, el desastre en serà la conseqüència segura. De què servirà anar obtenint retorns si tot recula quan guanyin PP i Vox amb un programa de duresa contra Catalunya? De què serveix navegar cap a Ítaca si al mateix temps ens entretenim a anar fent forats per sota de la línia de flotació del vaixell?